Primaveres paral·leles

D'entrada s'ha de dir que s'han registrat temperatures que no havíem tingut els últims cinquanta anys. A finals de març, per celebrar la primavera, el temps ens obsequià amb unes glaçades fora d'hora que van causar problemes a l'agricultura. Quan ja havíem decidit no desar els abrics –dir abric és un gir poètic, perquè no se'n veu ni un–, d'un fred que pelava vam passar a mig abril a una calor tropical. Durà ben poc la il·lusió de les noies per desvestir-se. Així els constipats restaven desorientats. No sabien si quedar-se o no quedar-se unes setmanes més. Exigiren serietat mediambiental!

Una allau de borrasques portaren de llevant grans quantitats d'aigua. El mes de maig amb els pantans vessant i obrint comportes per fer lloc a l'aigua de les pluges no s'havia vist gairebé des que Franco pescava salmons i les obrien perquè després de dinar vora el riu li agradava fer migdiada i la remor de l'aigua l'ajudava a agafar el son. “¡Para el agua!”, feia un coronel de ingenieros per telèfon a la presa amb el portell obert, menat per un tinent coronel també del cuerpo. “El Caudillo ha soltado como de costumbre el tercer pedo, señal inequívoca del final de la siesta. Cerrad la compuerta y podéis levantar el campo”, feia el militar. “A tus órdenes”, feia el del sobreeixidor.

El mes de juny ha començat encara pitjor. Difícilment es podria trobar res semblant: ha nevat amb ganes la primera setmana; han abundat les tempestes, les nits fredes, la calor insuportable a migdia i vent de tots els orígens. El desconcert meteorològic ha estat gran, difícilment superable. Bé. Amb un calendari similar, ha tingut lloc un fet que no té res a envejar a la meteorologia: l'acció postelectoral de les eleccions municipals. Ha engegat una allau de prepactes, pactes, postpactes, mitjos pactes, acords contra natura, poca-soltades i alguna entesa –poques– que valia la pena. El PP va de cul volent quedar al mig de les balances i decidir. On hi ha hagut resultats guanyats per mitja dotzena de vots o menys, els petits reclamen i ajornen la presa de possessió dels elegits. Els alcaldes que gaudeixen de pròrroga ho aprofiten per gastar el que queda a les caixes dels ajuntaments. Ho fan per facilitar la tasca dels primers dies dels nous alcaldes, que no caldrà que pensin o meditin: hauran de dir no a tot una vegada s'incorporin.

Serà tan democràtic com es vulgui, però el mercadeig municipal posant a la balança empentetes a Madrid, diputacions, ulls clucs a desgavells, jugar a “una tu i una jo” i votar aparellat amb qui et nega la llengua, la cultura, la personalitat i el dret d'autodeterminar-te, és massa! Uns alcaldes més o menys és tan important? Si aquest és el fruit de la democràcia per la qual vàrem lluitar, hom pensa que ha degenerat. Manar, dominar, el poder, és sols el que interessa a la majoria. I el poble què? Pobre poble!