La crisi tot ho posa en crisi

La crisi obliga a ser realista i no hi entén, de tòpics, sinó que més aviat els destrueix. Si es tenen responsabilitats de govern, la crisi fins i tot supera la ideologia. Per això, de les persones que en problemes tan greus i difícils tenen solucions fàcils, com a mínim n'hi ha per desconfiar-hi una mica. I, si aquestes solucions són ràpides i miraculoses, ja directament per malfiar-se'n. És com si a aquell que té una malaltia molt greu, un curandero li promet guarir-se amb dos glops d'un beuratge miraculós. La realitat és molt més complexa i la curació, fins i tot amb un bon medicament, llarga.

El problema és que, per una mateixa malaltia, la medicació sol ser sempre la mateixa, la recepti l'especialista que la recepti. I, per tant, quan es parla d'una sortida de la crisi des de l'esquerra o des de la dreta, és una altra fal·làcia, perquè la medicina és única. El govern espanyol és socialista i, des de fa un any, les mesures que pren ja no tenen res a veure amb la ideologia, sinó amb el que li marquen les “recomanacions” de la Unió Europea (UE). És a dir, s'ha convertit en un instrument executor. I, a més, el President José Luis Rodríguez Zapatero ja ha après que quan un està molt endeutat i necessita refinançar deute o fer-ne de nou, només té una possibilitat, que és la de demanar els diners al sector financer nacional i internacional. I per demanar-ne, necessita bàsicament dues coses: credibilitat i rigor. Cap banquer del món no li demanarà ideologia.

I també ha après una cosa que en diuen prima de risc, és a dir: el marge diferencial que un crèdit ens costarà de més respecte al bo alemany. I això vol dir que, si s'apuja el diferencial, el cost del crèdit serà superior. I, si perds la credibilitat i el rigor, poden passar dues coses: que el preu del diner sigui prohibitiu o, en el pitjor del casos, que no trobis diners a cap preu. Per això, el president Zapatero pren les seves decisions mirant sempre l'indicador de prima de risc. Sap molt bé que la ideologia no serveix si tens responsabilitat de govern, i veu què han de fer els seus col·legues socialistes grecs. La setmana que ve, una comissió del Fons Monetari Internacional (FMI) ve a inspeccionar l'economia espanyola per fer l'informe de primavera. És previst que s'entrevistin amb el govern central, oposició, patronals, entitats financeres, Banc d'Espanya i també amb gent independent.

Dels números que vegin i del resultat de les entrevistes, faran públic l'informe amb recomanacions. I és ben segur que tornaran a evidenciar, entre altres coses, els deures pendents, com la a reforma del sistema financer (les caixes), que es fa desesperadament lent. També el dèficit públic, especialment de les administracions autonòmiques i locals, i la sempre pendent reforma laboral.

Divendres passat, el Consell de Ministres va aprovar el projecte de llei de la reforma de la negociació col·lectiva, una reforma que no ha agradat a ningú. Veurem què hi diuen els de l'FMI i com ho valora la prima de risc. De moment, en les darreres recomanacions de la UE ja s'insinuava una rebaixa dels costos laborals, i un augment d'impostos, bàsicament de l'IVA.

Un error que es pot cometre en moments de forta crisi és no entomar obertament la realitat i les possibles solucions a causa de la ideologia o per por del desgast de la conflictivitat. El govern espanyol intentava traspassar l'amargor de la reforma laboral a la taula de negociació entre sindicats i patronal, i, així, hem perdut un temps valuós. Sempre és bo i desitjable cercar la pau social, però no fins al punt de la inoperància, perquè al final té un cost molt important i no t'allibera de la conflictivitat. L'Estat espanyol, Portugal, Irlanda i Grècia són exemples clars dels resultats perversos de no haver actuat correctament en el seu moment. El cost social i econòmic per revertir-ho sempre és molt superior.