La construcció de la singularitat

En l'esport el cim de l'èxit no és un lloc confortable. Només hi ha exigència. Els que només hi volen trobar confort tarden molt poc a caure'n. Les hemeroteques estan plenes d'esportistes i equips d'aquest gènere. També hi ha cròniques de lluites èpiques entre competidors coetanis per posseir el lloc més alt: Federer-Nadal (i ara Djokovic), Borg-McEnroe, Navratilova-Evert, Bolt-Gay, Coe-Ovett, Ali-Foreman. Merckx-Ocaña, Senna-Prost, Celtics-Lakers... I hi ha, sobretot, molt poques històries d'esportistes o equips que han arribat al cim i s'hi han instal·lat sense perdre ni un gram d'exigència i d'amor pel seu esport i que hi han fet història fins que els n'ha tret un aspirant més jove i més fort o senzillament el temps.

El Barça ha estat històricament un club més important per tot el que hauria d'haver guanyat que pel que havia guanyat realment i que ha degut més la seva grandesa a la singularitat de la seva identitat, al més que un club, que al seu palmarès. En els últims vuit anys, el club blaugrana ha fet ha fet uns quants passos de gegant per adequar el seu palmarès a la seva grandesa com a entitat esportiva i social. Cinc lligues, tres Champions, un Mundial de Clubs i uns quants títols més el situen com un referent mundial de primera magnitud, i encara més perquè això ha anat acompanyat d'un futbol enlluernador. Tot això s'ha degut a una gestió que ha portat el club al segle XXI en l'àmbit econòmic i esportiu, més enllà de la conflictivitat institucional que sovint l'ha acompanyat. Però els que vivim el dia a dia del Barça som conscients que encara hi ha una assignatura pendent que té a veure no amb la conquesta puntual o sovintejada de l'èxit, sinó amb la continuïtat de la competitivitat esportiva sense que aquesta transició sigui a través de trencaments més o menys traumàtics. El Barça ha guanyat i ha repetit gairebé tots els títols més importants en els últims anys, però també ha viscut dues temporades (les prèvies a l'arribada de Guardiola) d'injustificat baix rendiment esportiu i d'innecessària conflictivitat institucional. D'aquelles dues recents temporades se n'ha d'aprendre tant com de la derrota d'Atenes el 1994 o de la de Sevilla el 1986 o dels anys i anys seguits de sequera de títols de les dècades anteriors. Al Barça li va costar quasi un segle arribar al cim del futbol (1992) i va tardar catorze anys més a tornar a guanyar la copa d'Europa, tot i que ara, en perspectiva, puguem veure, perquè hi és, un fil de continuïtat entre el que va començar Johan Cruyff el 1988 i el que està fent ara Guardiola. Però si una cosa té Guardiola, que en té moltes, és coneixement del club, de les grandeses i misèries del Barça, perquè o bé ja les ha viscut com a jugador o bé les coneix per militància culer.

Per això ell sap que la seva gran contribució al Barça, més enllà de tots els títols que pugui donar-li com a tècnic i de tot el futbol que pugui oferir, serà el mètode que serveixi per donar continuïtat a tot plegat. Com molt bé ho resumeix Ramon Besa, «Guardiola ha posat mètode a la idea de Cruyff». A aquestes altures de la història blaugrana, ja s'ha arribat al consens que aquesta «idea» és irrenunciable i ara Guardiola està fent la feina ingent de construir el «mètode» per donar-hi continuïtat. Per mantenir l'equip al cim de l'èxit el temps suficient perquè es converteixi en llegenda de l'esport i perquè la continuïtat de la competitivitat es faci a partir de l'aplicació d'un mètode.

En la planificació dels possibles fitxatges d'aquesta temporada, tan rellevant com els noms dels reforços és el criteri que se'n desprèn. Cesc, Rossi, Alexis Sánchez. Ja sabem quina mena de jugadors són els dos primers, però sobretot sabem que encaixen en l'estil del Barça i que, com a jugadors de primera línia mundial, hi poden afegir el seu segell particular. Del xilè no en sabem tantes coses, però, si més no, és evident que estem davant un jugador que té la capacitat de desbordar els defenses en l'u contra u, una singularitat poc abundant en el futbol actual i que en pocs llocs s'aprecia tant com en el Barça. Sabem, també, que aquests reforços tenen la finalitat de reforçar, més que l'onze titular base, sí les primeres alternatives per repartir l'esforç en una campanya atapeïda i dura. Dit d'una altra manera, passar de dotze o tretze titulars de primeríssim nivell a catorze o quinze. I, quan el mercat es vagi movent, quedarà clar també que la progressió dels millors joves del planter és perfectament compatible amb aquesta política de reforços. I que, agradi més o menys, a vegades comportarà la sortida de jugadors per qui l'afició pot tenir estima.

Perquè la construcció d'aquesta singularitat que ha aconseguit el Barça es basa, al capdavall, en una cosa: prendre decisions. I més quan, mai com ara, se n'havien pres tantes i tan encertades. El cim no és un lloc confortable. Qüestió de mètode. La idea ja hi era.