Revolució: manual d'ús
“Tendeixo a pensar que el problema no està en el sistema (que en té molts), sinó bàsicament en l'expectativa: ens havíem pensat que les coses eren més fàcils”
Sense ideals no hi ha revolució: per això les acampades públiques són ara mateix simples expressions moribundes de malestar. Això no és poc: ja vaig escriure que el malestar no és només d'ara, no és només de la crisi, i que té molt (massa) a veure amb les frustracions d'una generació. L'expectativa era massa alta per als resultats obtinguts i d'aquí ve el dilema: o bé ha fallat el sistema perquè no ofereix resultats als joves (en termes de feina, habitatge, expansió) o bé ha fallat l'expectativa. Crec que el que ha fallat és més aviat l'expectativa, i tot seguit provo d'explicar-me.
Quina és la gran diferència entre els nostres horitzons i els dels nostres pares? Per resumir, podem dir que ells van resistir (més que lluitar) contra Franco i que les diferències de classe social estaven més accentuades. Dit d'una altra manera, abans hi havia més rics. Més classe alta, i més classe baixa: la democràcia ha anat molt aparellada amb l'estat del benestar i s'ha repartit la riquesa, de manera que ara hi ha més classe mitjana que abans. Tenim molts serveis garantits (sanitat, educació, seguretat, atur...) però som més iguals els uns als altres, fins al punt que tolerem ja molt malament el privilegi fins i tot quan és un privilegi merescut: en nom de la igualtat s'ha arribat a denunciar que la Sagrada Família no tenia el permís d'obres en regla (serveixi com a exemple i com a metàfora). Tolerem pitjor les excepcions, i socialment s'ha arribat a veure amb automàtica sospita la creació d'una fortuna. Que siguem tots més iguals, cosa que és bona si ens comparem amb els temps del franquisme, ha tingut el seu preu: ara som més massa, més mainstream. Més xaiets amb un “no em puc queixar” gravat al llom.
Una mostra d'això seria l'article que fa poc va escriure a la premsa el senyor Álvaro Alsina, estudiant de cinema de 22 anys acampat a la plaça de Catalunya. Segons Alsina, la generació acampada es rebel·la perquè no vol formar part d'una massa que compra, menja i mor, “y que encima debe sentirse satisfecha”. Les claus de la queixa són, si resseguim l'article: el sistema consumista, que ofereix de tot excepte una “autèntica vida”; el fet de poder disposar de superfícies comercials, de mòbils d'última generació, de cotxes que corren molt, de menjar sempre assegurat, de disposar de comunicació i entreteniment garantits... La conclusió: “lo tenemos todo y, sin embargo, no tenemos nada”. “Carambes”, que dirien els nostres pares: un cop tens el primer, no és la responsabilitat de cadascú aconseguir el segon? Segons Alsina, la cosa té a veure amb la manca de temps per fer res més que no sigui aconseguir una feina, una hipoteca, unes vacances i una jubilació: una feina que sigui de metge o d'advocat, però no d'escriptor o de filòsof. Pensar té un preu massa alt, argumenta. I conclou que estan farts de ser considerats la generació estúpida: “esa es nuestra revolución”.
Ho deia a l'encapçalament: sense ideals no hi ha revolució possible, ni francesa ni russa ni del 68, i en la justificació d'Alsina hi he llegit molt pocs ideals; bàsicament, la reivindicació de les feines i carreres humanistes (cosa que és molt justa i necessària, però no revolucionària) i la sensació que l'existència queda molt predeterminada pels condicionants del mercat. De fet, si no ens condicionen els mercats ens condiciona l'estat: no sé pas què és pitjor, què és menys sostenible i què ofega més el pensament individual. Seria bo aturar-s'hi.
El preocupant d'aquesta “revolució” és que expressa un malestar (comprensible, atesa la taxa d'atur existent i el preu dels pisos) però que expressa sobretot un malestar no atribuïble només al sistema. Crec que tenim una democràcia prou real, tot i que millorable. Crec que tenim un estat del benestar admirable, encara que cal revisar-lo. I crec que tenim (el més important) una llibertat que els nostres pares haurien volgut tenir de joves. Per això tendeixo a pensar que el problema no està en el sistema (que en té molts), sinó bàsicament en l'expectativa: ens havíem pensat que les coses eren més fàcils. Una persona pot fer-se rica escrivint, però de fàcil no en té res. I sí, dependrà de què digui el mercat, evidentment. I cal pagar hipoteca, i la vida és curta, i de sobte, oh!, al jove estudiant de cine acampat ja li cau algun cabell. Ostres, mira l'hora que és i encara no hem fet una revolució!
