Crec en el sistema...

I el nostre és perfectible, insuficient, injust en alguns casos –com és la llei que permet que un banc embargui un pis i a més continuï cobrant la hipoteca–. Però les civilitzacions es doten de normes de convivència partint del respecte i la justícia. I d'això en dic sistema, i del nostre, democràcia.

Encara tinc el gust amarg del que vaig veure, viure i sentir ahir al parc de la Ciutadella de Barcelona. Motius, segur que els en sobren, ens en sobren als qui ens indigna la injustícia i l'autocràcia. I per això van provocar tanta empatia en les acampades. Els jubilats s'indignen perquè el sistema no ha respost a les seves expectatives, als compromisos adquirits. Els joves, perquè van creure que aquest sistema els garantiria uns mínims, habitatge, treball, i un estat del benestar exigible en les nostres latituds. La resta, perquè la corrupció, la mala gestió, els compromisos incomplerts, el poc interès dels nostres estats privilegiats per la sobirania dels països del sud, el rescat d'uns bancs que ens estafen i ens ofeguen, el poder de les multinacionals sobre decisions que haurien de formar part de la nostra sobirania com a ciutadans, ens han deixat perplexos i sense gaires arguments per defensar-lo. El sistema, vull dir, el maleït sistema que haurem de reformar, si volem construir, i de manera socialment justa, un futur per a totes i tots.

Però tot plegat no justifica l'espectacle lamentable d'ahir al Parlament. No és tolerable que un diputat no pugui arribar caminant al seu escó, ni que sigui agredit, ni que el president de tots els catalans hagi d'entrar en helicòpter a la seu legítima de la representació sobirana del poble. Un Parlament és el lloc on ens dotem de normes per conviure, per ser un país més lliure i més just.

Em quedo amb dues piulades de dos amics ahir (en paral·lel amb els fets). La del Cesk Freixes –i ja m'ho permetrà–, que deia: “Només volia dir-vos que era estrany que tanta violència implícita (atur, hipoteques, salaris retallats, accés a l'habitatge impossible...) no sigués contestada amb un altre tipus de violència per part de la gent que pateix la violència del diner”. I la de l'eurodiputat Raül Romeva, que apuntava: “La indignació és legítima. La coacció contraproduent”. Els motius eren, i són, vàlids, però la violència gratuïta els deslegitima.