A la gola del toro

Matí tranquil de caminar i badar pel Madrid dels Àustries. Inicio el passeig a la Plaza Mayor. Sento curiositat per aquella taverneta sota els porxos on Enric Juliana manté llargues converses amb un cap de toro dissecat, de nom Segador, segons que sembla una mena d'oracle de la moderna política catalana (el toro, vull dir, si bé també Juliana). El director adjunt de La Vanguardia ha glossat sovint el gazpacho d'aquella casa, perfumat amb comí, si mal no ho recordo. El periodista badaloní havia prodigat uns autèntics massatges mediàtics en forma d'entrevistes a David Madí i Artur Mas, sota el bust banyut del brau parlant. La Torre del Oro, es diu el referit bar andalú convertit en el nostre Delfos pel pare –conceptual– del català emprenyat.

Hi trec el cap, guaito, observo les fotografies de toreros, saludo el Segador i passo del gaspatxo: massa aviat i massa pebrot. No és qüestió d'incentivar el reflux gàstric. Ni tan sols per Catalunya. L'acidesa va per dins, com les processons. I no tota és culpa de pebrot i pebre. Per això he deixat de llegir segons quins articulistes i escoltar determinades tertúlies. Per motius de salut. Física –nervis a l'estómac– i mental.

Segueixo caminant. Per davant del casal on vivia el conde-duque de Olivares, segons indica una placa, no lluny de la Plaza de Oriente on el Caudillo arengava les multituds (ara ningú no se'n recorda d'haver-hi estat). M'aturo a tafanejar l'aparador de la botiga El Corte Militar. Em tempta un cinturó de caballero legionario, adornat per una placa daurada amb creu, mosquetó, pala i destral: si tenia el valor de posar-me'l, faria forrolla entre les meves amistats, mortes d'enveja.

Tot just travessant la Calle Mayor, abans d'arribar a l'Antigua Farmacia de la Reina Madre, a la cantonada amb un carrer de denominació tan adient com el de Sacramento, vora mateix de la Capitania General (no hi ha dubte que sóc a la capital del regne), descobreixo una església que no tenia catalogada. Façana estreta i alta, de granit. Severitat castellana. Escorialenca. Pedres –i aires– de la Sierra. La resta de la fàbrica, de maons. Sobresortint per damunt, un cimbori cobert de lloses de pissarra i gràcil cupulí. Busco el nom i advocació del temple. Sorpresa: Iglesia arzobispal castrense de las Fuerzas Armadas de España. Hi entro sense pensar-m'ho dos cops. Vull dir dues vegades, no dos cops d'estat. La nau, fosca com gola de llop o el menjadoret de la Torre del Oro on pontifica el toro, sota una gran cúpula neoclàssica, és plena de persones d'edat, les senyores amb pentinat de perruqueria i abric de pells, els senyors amb vestit gris marengo o blau marí i bigotet retallat. Celebren, tal com acabo entenent, la missa anual de la setena promoció de l'Acadèmia General Militar de Saragossa. M'hi quedo una estona, assegut a l'últim banc, procurant passar desapercebut. Atent a l'homilia, en què l'oficiant desgrana expressions com «sangre derramada», «amor a la patria», «besar la bandera» o «maldito terrorismo criminal». Conclou amb una sentida pregària per «nuestra amada España y por sus ejércitos». Em retiro sense fer enrenou. Al sortir, llegeixo un avís a la porta que ofereix cursets prematrimonials i convoca assaigs de la coral polifònica. Quines cançons deuen interpretar? Quins himnes patriòtics? No ho vull ni pensar.