Anàlisi
Els culpables
el Banc d'Espanya
Aquesta setmana ha estat una de les més tristes dels darrers trenta anys. Les imatges indignes dels “indignats” impedint l'entrada dels diputats al Parlament de Catalunya m'indignen. I m'indignen les tebieses i la comprensió bonista d'alguns intel·lectuals (podem incloure en el mot, sense que serveixi de precedent, fins i tot directors i directores de cinema) catalans. Potser és que esperem massa dels nostres pensadors quan passen fets tan greus. Hi ha moments en què s'han de dir les coses clares, encara que, com és el cas, es corri el risc de ser etiquetat de qualsevol cosa. Els “indignats” convoquen una acampada davant del Parlament de Catalunya amb el propòsit de no deixar entrar ni diputats ni treballadors al Parlament. Un acte tipificat en el Codi Penal. Després les coses van anar com ha vist tot el món, i els seus portaveus surten de l'amagatall per dir-nos que els violents no representen el “moviment” i que no podem culpar-los tots per una “minoria”. Vull fer observar que tots els humiliats tenien la representació de diversos milions de catalans que fa pocs mesos els van votar lliurement. I és bo recordar que, com que el discurs dels “indignats” és que “tots” els polítics, pel sol fet de ser-ho, són iguals i no els representen, ara no poden reclamar a la societat per ells que per una minoria violenta no els criminalitzem tots. Tan injusta hauria de ser la primera generalització com la segona. Per molta gent els culpables d'aquesta greu crisi econòmica són els bancs; i aquesta setmana la cancellera Angela Merkel va proposar que un quart del segon rescat a Grècia fos a càrrec de la banca privada. La resta de socis, amb Espanya al davant, i el mateix Banc Central Europeu, s'hi van negar en rodó i a última hora un pacte entre Angela Merkel i Nicolas Sarkozy va arribar com una solució de compromís per trencar l'atzucac de bloqueig que tant perjudicava els mercats de deute, i es va deixar que la participació de la banca privada sigui voluntària. Una sortida tan elegant com estèril, si tenim en compte que es fa difícil preveure que cap banc privat inverteixi en deute d'un estat en fallida com és el grec. Qui no vol fer pagar a la banca una part de la crisi?
El governador del Banc d'Espanya, Francisco Fernández Ordóñez, fa temps que va senyalant culpables de la crisi i dient-nos què s'hauria de fer per sortir-ne. Però potser seria hora de dir que un dels principals culpables de tot el que ens ha passat a casa nostra és ell. El Banc d'Espanya tenia totes les dades del que estava passant en el sector financer. Sabia el risc que assumien les entitats en la construcció, la qualitat del risc (per això tenen inspectors i auditors) que assumien, el nivell d'endeutament que les entitats prenien en els mercats internacionals, etc. I si en aquell moment hagués actuat amb decisió i diligència, avui no estaríem com estem. Per tant, la greu responsabilitat per omissió que va contraure el Banc d'Espanya, com a controlador del sistema, em sembla extremadament alta, i si no fos que a aquest càrrec s'hi arriba pel carnet polític, faria anys que ja no seria on és.
També em sembla extremadament sospitós que en un país en què s'esfondra la major part del sistema financer de caixes, llevat d'excepcions que com que eren tan clamoroses no es podien dissimular, el Banc d'Espanya no hagi obert expedients als responsables, per si hi ha responsabilitats.
Hauríem de fugir de cercar culpables generals, perquè en el fons és una manera fàcil d'irresponsabilitzar-nos tots. Si els culpables tenen noms, cal l'honestedat de dir-los, i fins que en aquest país cadascú de nosaltres no sigui responsable del que fa i de les conseqüències que se'n deriven, també hi haurà raons per sentir-nos indignats. Sincerament, la irresponsabilitat m'indigna.