La bíblia nazi

Men­tre el cos d'Adolf Hit­ler era inci­ne­rat a la petita espla­nada exte­rior al búnquer de la Can­ce­lle­ria, a Berlín, al cap­ves­pre del 30 d'abril del 1945, un tiratge de dotze mili­ons d'exem­plars del Mein Kampf havia acon­se­guit que el lli­bre fos pre­sent a la majo­ria de llars ale­ma­nyes. Imme­di­a­ta­ment després, molts ciu­ta­dans de l'Ale­ma­nya vençuda començaren a cre­mar aquells exem­plars, men­tre altres els embol­ca­lla­ven amb cura i els ama­ga­ven al rere­fons d'un armari de les gol­fes o en un sot fet a posta al jardí, ja que aquell lli­bre que els havia estat rega­lat i que pot­ser mai no havien lle­git feia la sen­sació de ser “un text deli­cat i par­ti­cu­lar” i a més “ningú no sabia què pas­sa­ria després”, com va dir l'àvia de l'his­to­ri­a­dor Olaf Simons quan lliurà, a finals dels anys vui­tanta, el vell exem­plar al seu nét. És a l'octu­bre del mateix 1945 quan, en el procés de des­na­zi­fi­cació, el lli­bre és for­mal­ment pro­hi­bit i obli­gat a reti­rar de les bibli­o­te­ques i cen­tres públics i només uns pocs exem­plars són guar­dats sota clau en deter­mi­na­des “cam­bres dels verins”, reser­vats als estu­di­o­sos i his­to­ri­a­dors.

Pocs dies abans del suïcidi de Hit­ler, les tro­pes nord-ame­ri­ca­nes entra­ren al poble bavarès de Lads­berg i alli­be­ra­ren el camp d'inter­na­ment d'aquell indret, junt a l'antiga for­ta­lesa uti­lit­zada molts anys coma presó. És aquest poble el que osten­tava el títol de “capi­tal de la joven­tut” i on les Joven­tuts Hit­le­ri­a­nes acu­dien en pele­gri­natge, amb les estre­mi­do­res pro­ces­sons de tor­xes, per jurar fide­li­tat al Ter­cer Reich i al Führer amb la mà posada sobre el Mein Kampf. És a la històrica for­ta­lesa –pri­mer seu de la noblesa, després presó, poste­ri­or­ment monu­ment i nova­ment presó de cri­mi­nals nazis– on hi ha la cel·la on el revo­lu­ci­o­nari de dre­tes Adolf Hit­ler complí con­demna del “putsch de la cer­ve­se­ria” (novem­bre 1923 - desem­bre 1924), temps que apro­fita per escriure la pri­mera part del lli­bre que conté les bases de la ide­o­lo­gia nazi. A la que fou la residència del cri­mi­nal, els ali­ats hi tro­ben l'esce­no­gra­fia de l'adu­lació: un llit de cam­pa­nya, una taula sobre la qual hi ha la màquina d'escriure uti­lit­zada pel Führer i un exem­plar del lli­bre, i a la paret, una immensa foto­gra­fia del líder. Allà es tan­cava el cer­cle i imme­di­a­ta­ment la for­ta­lesa tornà a con­ver­tir-se en residència de nazis més o menys con­fes­sos i hi foren exe­cu­tats alguns cri­mi­nals con­dem­nats a mort.

Quan la pri­mera part del Mein Kampf fou edi­tada, el desem­bre del 1925, es con­vertí en un regal de Nadal d'èxit, i pocs mesos després Hit­ler escri­via la segona part del lli­bre, publi­cada el 1928 i dos anys després edi­tada com un sol volum. Pri­mer, els seus detrac­tors el titu­la­ven des­pec­ti­va­ment “la bíblia nazi”, però l'any 1935, amb el Führer en el poder, Her­mann Göring recon­ver­teix l'expressió des­pec­tiva en foto­gra­fiar-se amb un exem­plar fic­tici del lli­bre, fet a grans dimen­si­ons, sota el lema: “Mein Kampf és la nos­tra bíblia”. A par­tir d'ales­ho­res el lli­bre esdevé impres­cin­di­ble en qual­se­vol llar ale­ma­nya i els governs muni­ci­pals el rega­len a les pare­lles que es casen o als joves que aca­ben els estu­dis, de tal manera que aviat el popu­la­rit­zen i el con­ver­tei­xen en refe­rent.

Diu la lle­genda que Adolf Hit­ler, que renuncià a la paga de can­ce­ller, visqué dels drets d'autor del lli­bre, drets que pas­sa­ren a l'Estat Lliure de Bavi­era el 1948 –ja que l'autor tenia ofi­ci­a­lit­zada la residència a Munic–, que, a més, des del Depar­ta­ment de Finan­ces del land vigila la publi­cació i repro­ducció de cites a tot el món. Encara, mal­grat les pro­hi­bi­ci­ons, el lli­bre segueix edi­tant-se i avui és un dels més venuts al món àrab, i a Tur­quia, en el període 2005-2007, hi figura com el lli­bre més venut. Més de 18 mili­ons –con­tro­lats– del Mein Kampf el situen com el ter­cer lli­bre més publi­cat, i pot­ser més lle­git, després de la Bíblia i el Qui­xot. I una sor­presa final: a par­tir del 31 de desem­bre del 2015, d'acord amb les actu­als lleis euro­pees, el lli­bre podrà ser publi­cat arreu, sense cen­su­res ni drets d'autor.

Sense haver lle­git el text de trista memòria ni pen­sar fer-ho, la publi­cació de l'excel·lent tre­ball d'Antoine Vitkine Mein Kampf: his­to­ria de un libro (Ana­grama 2011) endinsa en el ple conei­xe­ment d'un dels lli­bres fona­men­tals del segle XX, una peça impor­tant con­tra l'oblit.