Secessió: boicot espanyol?

Sí, cal parlar dels efectes i la viabilitat de la independència de Catalunya. I és que l'opinió pública a casa nostra (no els “indignats”) cada vegada ho tracta amb més naturalitat, fins i tot els mitjans, i des de fa uns anys amb tendència creixent a acceptar-la. Per cert que Esquerra no ha estat aliena a aquest procés.

Però les anàlisis que en fem no deixen d'ésser, encara, simulacions allunyades del moment real o efectiu i estan sotmeses a una sèrie de supòsits. Penso que a hores d'ara hi ha tres camps temàtics i àdhuc problemàtics i la feina és anar esclarint aquests darrers: per mi un de clau és el de la nostra acollida a la UE i, és clar, a l'àrea euro. Fora de la UE no hi ha futur ja que representa les dues terceres parts del nostre mercat exterior i quant a la moneda pròpia... vostès mateixos. Trobo massa optimistes les valoracions respecte a això, ja que ens podem trobar amb vetos al nostre ingrés o ampliació interna i no tan sols d'Espanya (Anglaterra i França, sense partir d'un acord previ amb el govern espanyol).

L' altre gran tema és ben positiu a la balança, la d'estalviar-nos l'actual dèficit fiscal amb la Hisenda espanyola: cap a uns 20.000 milions d'euros el 2008, un 9,5% de tot el nostre producte (ull, negociadors de CiU al Congrés que han acceptat el 2009 recessiu com a base de càlcul de noves balances fiscals que per la reducció de recaptació poden donar un dèficit prou inferior al de 2005-2008). Cal estimar els nous costos de ser un estat, que podrien ser d'uns 4.000 milions.

I ens queda l'impacte comercial i de mercats de la secessió que és el que centra aquest paper. Com sabem, hi ha una opinió prou arrelada en el sentit de qualificar de catastròfics els efectes comercials i econòmics de tallar amb el mercat interior espanyol: és un tòpic? Dos advertiments previs: si ens mantinguéssim dins de la UE no hi hauria noves fronteres comercials amb el mercat interior espanyol sinó una inèrcia de continuïtat. D'altra banda, sovint s' ha presentat el nostre superàvit comercial –hi venem més del que n'importem– com a compensació de la pèrdua fiscal quan aquesta és coactiva i sense contraprestació mentre que aquell és espontani de mercat i amb contrapartida, el subministrament de les mercaderies i serveis.

Cal preveure, d'acord amb experiències internacionals, un cert boicot dels mercats espanyols als productes catalans (recorden allò del cava?). Esclarir aquest problema és l'objecte d'un interessant estudi de Guinjoán-Cuadras, recentment aparegut. Troben, primer, que es produiria un cert boicot, a curt termini més intens i que després s'aniria diluint i que afectaria més els béns de consum, els consumidors, que no pas les empreses, més racionals o objectivadores.

Segons aquests economistes, la producció catalana de béns i serveis es destina quasi en un 60% al mercat català, un 22% al mercat interior espanyol i cap al 18% a l'exportació a l' estranger. Això pel que fa al 2005 i d'ençà una intensa tendència que l'exportació, amb dinàmiques anuals d'entre el 10 i el 20%, substitueixi el mercat espanyol prou aturat: el País Valencià i Aragó són quasi el 40% del destí. Després, Madrid, on el 2010 hi veníem per valor de 6.000 milions i hi compràvem per valor de 3.000. De resultes de tot això les darreres mesures del nostre superàvit comercial interior (professor Josep Oliver), que no fa gaires anys era d'un 14% del nostre producte, ha anat baixant fins a un 6%. I és que a Espanya hi comprem força.

I ara ve quan el maten: Guinjoán-Cuadras arriben a la conclusió, sobre suport tècnic, que suposant un boicot molt elevat, del 20%, per part de les empreses a Espanya i del 40% per part dels consumidors (i que els catalans adoptaríem un boicot simètric vers els productes espanyols) l'impacte negatiu sobre la nostra economia, inicialment, se situaria entre el 4 i el 5% de la nostra producció total de béns i serveis. Tan sols l'any 2009 per la recessió va baixar un 4,2%,

A mi, i als autors, em sembla un efecte negatiu, sí, però superable intensificant la internacionalització i la recerca de nous mercats a l'estranger, per exemple a àrees emergents relativament poc treballades per les nostres empreses. I segurament amb una certa reorientació sectorial. No veuen grans amenaces reactives per part de les multinacionals. Els autors es deixen l'avantatge de poder fer una política econòmica pròpia i no sotmesa als criteris generals d'Espanya que tantes frenades, ensurts i errors de gruix ens ha portat. Cal pensar en una política fiscal o d'assegurances socials nostra. O industrial, o laboral, o fins i tot amb limitacions, financera. Aquest és un altre actiu a considerar que vaig explorar fa dos anys en el llibre Més val sols… i que, malgrat tesis prou coincidents, Guinjoán-Cuadras (UPF) ni esmenten: home!