Cap a on anem?

És una realitat estable que occident, és a dir, la UE i els EUA, han crescut amb taxes del 4% anual en els últims vint anys, i la Xina i l'Índia amb taxes del 12% en el mateix període. Ara els creixements són un 2% menors a causa de la crisi econòmica. El creixement dels països emergents és sempre més gran que el del països desenvolupats, per tres raons bàsiques: el cost laboral és menor, les regulacions socials i mediambientals són més laxes i la tecnologia la poden adquirir directament als tecnòlegs a preus assequibles a canvi de donar-los accés als seus mercats.

És també cert que en la mesura que el país es desenvolupa aquests avantatges es redueixen, els costos laborals augmenten amb el nivell de vida de la població, la tecnologia ha de desenvolupar-se amb mitjans propis o és més cara, i les regulacions socials i mediambientals es fan més rigoroses i estrictes proporcionalment a l'increment de la renda i a la complexitat del desenvolupament social. Per tant, es reduirà però no s'anul·larà aquesta diferència de creixement entre els països desenvolupats i els emergents. El 1980 la UE i els EUA representaven el 60% del PIB, riquesa mundial, i la Xina i l'Índia, el 4%. El 2030 aquest desequilibri haurà desaparegut, i la UE i els EUA representaran el 30% del PIB mundial, igual que la Xina i l'Índia. El 2040 el PIB d'aquests serà entre el 50% i el 100% més gran que el dels EUA i la UE. Hi ha un transvasament rapidíssim de riquesa d'Occident a Orient, històricament sense precedents.

En el món actual les comunicacions i el comerç han donat una dimensió a les empreses que supera la de molts estats. El poder polític és geogràfic i local, i l'econòmic, mundial. Res no impedeix a les grans empreses estendre's a arreu, aprofitar els avantatges de fabricar en un lloc i vendre en un altre i obtenir beneficis fiscals a partir de l'àmbit necessàriament local dels impostos.

És legítim fer-se la pregunta de si el desenvolupament econòmic de països emergents com ara la Xina i l'Índia, basat en la intervenció directa de l'estat, serà estable i tan eficaç en el futur com ha estat fins ara, o bé si entrarà en crisi per la manca de llibertat i de democràcia de les seves societats. És possible que la corrupció sigui el factor que pugui posar més en qüestió el desenvolupament i l'harmonia social, perquè fa patent la injustícia que suposa que uns robin en favor propi un patrimoni públic que és de tots, però no és probable que el desenvolupament de la Xina s'aturi en els propers anys, i el de l'Índia, que va amb un retard de quinze anys respecte del de la Xina, tampoc. La població viu progressivament millor i això compensa les carències de l'estat. Per tant, l'empobriment de la UE i els EUA respecte de la Xina i l'Índia continuarà ineluctablement. L'economia, quan és estable, és un joc de suma zero: el que un guanya l'altre ho perd. Quan l'economia creix, la regla ja no és aquesta, perquè tothom hi guanya, els uns més que els altres. Si l'economia mundial entrés en un cert esgotament i estancament, la diferència de creixement entre els països rics i els emergents es reduiria per les raons expressades, però el fet que aquest creixement s'aproximi a zero per als països desenvolupats complicarà els equilibris entre els uns i els altres. No créixer deixa l'economia estancada, i en certs sectors, en recessió. La inflació dilueix el creixement, no es crea ocupació, la necessària renovació i millora de l'economia esdevé impossible i el progrés tecnològic en gran part desapareix. És una situació no sostenible per a una economia basada en el mercat.

La nostra població no coneix la guerra directament perquè no l'ha patida. No hi ha hagut a Europa ni als EUA cap guerra nacional des de fa més de seixanta anys. Les guerres des de 1945 han estat colonials o postcolonials i, per tant, amb efectes limitats sobre la població i sobre la despesa pública. L'única excepció va ser la del Vietnam, que va produir una enorme sacsejada social als EUA que va donar lloc a l'abandonament directe i ràpid del conflicte. Per tant, els records del que suposa una guerra, que podrien ser l'antídot per evitar-ne la repetició, s'han perdut en l'imaginari col·lectiu.

Són els grans desequilibris de riquesa o els canvis en l'equilibri de poder econòmic, els que poden portar a la guerra, i si això és així semblaria inevitable que els rics, els EUA i la UE, no vulguin perdre la seva posició prioritària o de privilegi i això els porti a una guerra per reduir la capacitat de les potències emergents abans que siguin més fortes. Hi ha antecedents històrics de guerres desencadenades per tal d'evitar el creixement del que es percep com a enemic. La declarada pel Japó contra els EUA o la d'Alemanya contra Rússia el 1941 en són exemples clars.

Aquesta situació ens porta a preguntar-nos si serà Occident directament o indirectament el que desencadenarà una guerra per evitar l'emergència de les noves potències i per no perdre la posició de privilegi de què s'ha beneficiat en els últims 300 anys. L'única esperança perquè una regla que s'ha confirmat històricament sempre que les circumstàncies s'han donat no es complexi en els propers trenta anys és que qui pugui percebre un desequilibri de poder que no l'afavoreix no iniciï o provoqui el conflicte armat. Els EUA i la UE són democràcies i per tant els resultarà socialment i políticament difícil iniciar una guerra, però l'experiència de l'Iraq és contrària a aquesta esperança. La capacitat nuclear i de gran poder de destrucció de les armes modernes pot portar a la falsa creença que es pot fer una guerra neta i ràpida. Al començament d'una guerra és sempre aquest el sentiment per l'atacant, i a l'Iraq i al Vietnam també ho va ser. La realitat és la contrària, perquè el risc d'una hecatombe mundial és altíssim. No és segur, doncs, que la democràcia sigui un tallafoc de força suficient per evitar la guerra.

Tot porta a la convicció, com diu Michael Spence, que els propers trenta anys seran crítics per a la humanitat si tots plegats no som capaços d'acceptar les conseqüències dels nous equilibris econòmics. No és fàcil i té riscos, però caldrà navegar pel mar turbulent de les noves relacions internacionals acceptant que res no serà igual en el futur i que les solucions radicals i aparentment ràpides poden suposar grans riscos més que grans oportunitats.