“Sóc una mica ‘plasta' però ho tinc assumit”

No, no es tracta d'això [riu]. El que passa és que sovint em sento força pres­si­o­nat, perquè sem­pre haig d'estar donant el 120 per cent. Quan faig temes bons, no hi ha pro­blema, però quan em surt un tema no tan bo, la gent de seguida diu que ja estic en decadència. No poden espe­rar que sem­pre els faci volar pels aires amb tot el que faig.

Jo intento no fer-ne gaire cas, perquè la meva relació amb el paper és molt sagrada, entre nosal­tres dos i prou. Quan escric no vull pres­si­ons: només vull diver­tir-me i expres­sar-me, com sem­pre. Però de vega­des miro inter­net i lle­geixo coses molt injus­tes sobre mi.

La veri­tat és que no gaire. La meva música té molta ener­gia, és molt emo­ci­o­nal i crea sen­sa­ci­ons de tot tipus que no puc con­tro­lar. Però sem­pre és millor això que dei­xar la gent indi­fe­rent.

Jo crec que en el hip-hop ha d'haver-hi de tot i que tant s'hi pot tro­bar un rap més dens o un altre de més lleu­ger i entre­tin­gut. Reco­nec que de vega­des sóc una mica plasta, però ho tinc assu­mit [riu].

No en aquest país. Aquí la gent del hip-hop som més de pic i pala, els obrers de la música. Aquells que es cre­guin que anem a cavall del dòlar estan molt enga­nyats. Cançons com aquesta o Los ele­gi­dos par­len una mica de tot això, d'una manera desen­fa­dada i enfa­dada alhora, perquè jo sem­pre intento anar al més pro­fund de les coses.

En rea­li­tat, Ismael també té una acti­tud molt hip-hop, a la seva manera. Jo fa temps que l'admiro i vaig tenir l'opor­tu­ni­tat de conèixer-lo. Hem coin­ci­dint per Madrid i hem pogut anar de canyes i par­lar una mica. Amb tots els col·labo­ra­dors que hi ha en el disc hi he tin­gut un tracte per­so­nal, excepte en el cas de Talib Kweli, que per a mi ha estat un somni final­ment rea­lit­zat.

No en tinc ni idea i no vull ni plan­te­jar-m'ho. De fet, si quan vaig començar m'hagues­sin dit que con­ti­nu­a­ria fent rap amb 35 anys, hau­ria pen­sat que ni de conya seria pos­si­ble. Per això pre­fe­reixo pen­sar només en el pro­jecte que tinc entre mans en cada moment, i no en el que faré o dei­xaré de fer més enda­vant.

El meu rap, evi­dent­ment [riu]. Me'n ric, però en rea­li­tat crec que és cert, perquè sé que el meu rap té una pro­fun­di­tat i tot un sacri­fici al dar­rere, i crec que encara tinc alguna cosa a dir. Cal tren­car el silenci, perquè si no ho féssim viuríem en un món inco­mu­ni­cat, però també penso que hauríem de ser més cons­ci­ents del que comu­ni­quem.

Farem una gira a par­tir del setem­bre i segur que visi­ta­rem Bar­ce­lona i mol­tes altres ciu­tats de l'Estat espa­nyol.