Quedar-se a casa

Vaig sentir la imprecació del taxista al conductor maldestre d'un vehicle amb el qual havia estat a punt de xocar: “Quedi's a casa!” El conductor s'ho va prendre com un insult o un reny quan, de fet, li estaven donant el millor consell. Hi hagué un temps en què quedar-se a casa era el súmmum de la felicitat. “Enlloc s'està tan bé com a casa” és una frase que molts vam sentir dir sovint als nostres pares i, per descomptat, als avis. Ara l'afirmació s'ha capgirat: enlloc no està tan bé la gent com fora de les quatre parets domèstiques. Pregunteu-ho, si no, als milers de ciutadans que entre els dissabtes a la tarda i els diumenges al vespre fugen desaforats cap a la platja, a la neu, al camp de futbol, als circuïts motoritzats, als parcs temàtics, a fires, mercats, aplecs o qualsevol indret ple de gent, de soroll i d'empentes, a qualsevol destinació aèria de baix cost a l'altra punta de món. La gent d'aquest país –i no pas de tots els països d'Europa– s'ha tornat permanentment neguitosa; mai no en té prou de res, sempre vol anar més lluny i barrejar-se amb més gent; la qüestió és no quedar-se mai sol. I aquí rau, justament, el problema més greu. En un llibre de Jordi Llovet ja comentat aquí hi he retrobat el conegut dictamen de Basile Pascal que havia perdut de vista. Sembla talment com si el filòsof del segle XVII fes el diagnòstic precís de la societat del segle XXI: ”Només es busquen les conversacions i els jocs pel fet que la gent no és capaç de romandre a part a casa seva. He descobert que totes les desgràcies dels homes vénen d'una sola cosa: del fet de no saber quedar-se en estat de repòs en una habitació”.

Rafael Masó, poeta i constructor de cases, va dedicar molts versos a la seva pròpia i un d'ells és aquest: “Ma cambra és el silenci i el goig del meu esperit”. No sé si ara trobaríem gaires persones disposades a subscriure això. Per començar, les hauríem de buscar fora de casa.