La caiguda de Badalona

Aquest no és un article de l'estil frontpopulista de l'esquerra ni un al·legat sobre la decència, aspecte sobre el que em sentiria més còmode. És un article que em generava dubtes perquè s'ha de respectar la voluntat popular, sobretot en els comicis municipals on el poble vota candidats que sent pròxims. Per aquest motiu és més dolorosa l'arribada del PP al consistori de Badalona i que consti que em va semblar bé que no es fes un pacte per evitar la investidura de García Albiol.

Feta la introducció pal·liativa, com a ciutadà i perquè Badalona és una ciutat on sempre m'he trobat especialment còmode i sóc un habitual del Joventut, no he pogut pair la victòria popular a la ciutat. Cal assenyalar que és la conseqüència de la nefasta política del PSC, les seves ambigüitats desesperants, la burocratització i el leninisme del seu aparell. La gent està cansada i potser ha assumit que un canvi profund era necessari. El canvi, però, apareix en forma del dimoni: de l'anticatalanisme ferotge del PP, dels seus xous lingüístics i amb els avals d'una corrupció que els devora tant o més que als socialistes i els altres.

Amb el seu posat de sorpresa permanent i amb una oratòria que no difereix gaire de la dels esportistes amb què els mitjans ens atabalen cada dia, García Albiol no podrà actuar contra el català com ho fan els seus col·legues mallorquins i valencians, ara curiosament entestats en una croada proanglès. De moment, García Albiol només s'ha retratat dient bajanades sobre l'emigració sense matisar gaire. No és un home de matisos, tira pel dret. Ara ja té el poder i haurà de demostrar gestió impecable i que és més perfecte que ningú si vol continuar. Al que els han votat els recomanaria una immersió en els oceans ancestrals dels populars. Allà podran gaudir del kistch genuí, de caricatures pròpies del Berlanga més esmolat. L'Espanya profunda i cavernària envolta la metròpoli des de l'emblemàtica Badalona i Castelldefels, el primer gran municipi del Baix Llobregat que el PP treu als lamentables socialistes. No pinten bé les coses, temps al temps.