Petites morts
A Catalunya hi ha petites morts. Potser no sacsegen la terra ni causen gaire danys col·laterals: però ens tornen la carn més cadavèrica. Fa pocs dies, el cicle Euroconcert va comunicar al públic barceloní el cessament definitiu de la seva activitat empresarial. Aquesta promotora de concerts feia vint-i-sis anys que oferia música de qualitat al Palau de la Música Catalana i a la catedral de Barcelona, on es feia un magnífic programa d'orgue. La seva mort, informada amb molta sordina, ha estat causada per la crisi i la manca de suport d'unes institucions ben alienes a la nostra salut artística. De fet, ja ho havien demostrat recentment en el frustrat procés de selecció de la direcció general de l'Auditori, pantomima gràcies a la qual Barcelona té el privilegi de ser una ciutat única al món, amb un equipament de pressupost superior als vint milions d'euros sense un cap artístic visible. Però ja se sap: a qui li importa tot això? On són els indignats amb el Liceu, teatre operístic sufragat per tots els catalans, que acaba d'estrenar una òpera d'un compositor de casa, Agustí Charles, amb només tres raquítiques representacions? A qui angoixa tot això en un país que només treu pit en cultura quan es parla d'identitat amb mots abstractes? Sobren exemples: fa dies que llegeixo nombrosos editorials elogiosos amb l'entitat teatral Focus amb motiu dels seus vint-i-cinc anys d'existència. Fantàstic! Però en cap ni un d'aquests escrits no hi veig que s'hi informi del fet que l'empresa, tot i tenir pressupost per adquirir un teatre a Madrid, ha liquidat la seva companyia estable d'actors, formada per uns grans artistes que formen part de la nostra història teatral més íntima. Petites morts, cadàvers culturals d'un país que mai no assolirà res si renuncia a ser alguna cosa més que un trosset de terra, per més ben finançat o governat que sigui. Evidentment, molts deuen pensar que el teatre o la música són minúcies d'un país en crisi que pateix per omplir l'estómac dels seus conciutadans. Però molts creiem que Catalunya és més que un cos famèlic. De moment, si palpem l'ànima de la nostra cultura, Catalunya va morint en petites morts.
