LA TRIBUNA
Històries del drac
Arriben les celebracions de l'estiu i a cada una d'elles, gairebé segur, hi participarà el drac, sens dubte la bèstia més coneguda de l'imaginari festiu català. Sobretot a partir de la divulgació de la llegenda de Sant Jordi. Però el drac no sols és part de nostre imaginari. J.L. Borges, sobre els dracs de l'Orient, escriu que “La història atribueix la paternitat de la bèstia als primers emperadors. A la primavera el drac se'n puja al cel; a la tardor se submergeix en la profunditat de l'aigua. La ciència distingeix diversos generes de drac. El Drac Celestial duu els palaus de les divinitats damunt les espatlles, el drac diví, benefactor de la humanitat, produeix els vents i la pluja; el drac terrestre determina el curs dels rius i altres corrents... Els budistes afirmen que els dracs no abunden menys que els peixos dels seus molts concèntrics mars; en algun lloc de l'univers existeix una xifra sagrada que expressa el seu nom exacte... Paral·lelament, Shakespeare havia observat que hi ha núvols en forma de drac: “sometimes we see a cloud that's dragonish”.
Però Occident també posseeix els seus dracs. Al País Basc, a la muntanya més alta de Zuberoa hi vivia l'Herensegue, serpent de set caps que des del seu cau xuclava l'aigua dels estanys i devorava bestiar i homes. El cavaller-ferrer Benzunce matà un bou i ficà dins la seva pell tanta pólvora com hi va cabre. Deixà el fals bou davant la cova de l'Herensugue, el xuclà creient-lo un bou de debò, i aquest explotà dins seu. A les muntanyes de Comenge, als Pirineus occitans, hi habitava un enorme drac, què com l'Herensugue, també xuclava les aigües i els ramats. La comarca vivia aterrida fins que aparegué l'heroi, un ferrer. Per tal d'alliberar al poble de la bèstia, el ferrer de Comenge forjà una cadena amb la qual se subjectà a la roca. Després posà a la fornal set lingots de ferro i manxà, manxà fins que els lingots arribaren al roig viu, i aleshores, per la força de l'alè, el drac s'empassà els lingots. A Banyoles, vora l'estany, hi visqué en època remota el drac, un drac que deixaren els sarraïns quan desempararen la comarca empesos per les tropes de Carlemany. Aquí fou sant Mer qui emprengué la batalla contra el drac, alliberant les aigües de l'estany, i de passada els joves de la població. Advertiu com en totes aquestes narracions sobre el drac la bèstia sempre segresta l'aigua, a part que, per donar tremendisme a la llegenda, també hi intervinguin ramats, joves, i princeses que atorguen a la bèstia el caràcter monstruós. Encara avui, el drac és utilitzat com a font de narracions per literats contemporanis. Ja hem mencionat J.L. Borges, ara citem Tolkien. En el seu llibre El Hòbbit, l'autor ens presenta Smaug, el drac que custodia el tresor dels nans i amenaça la gent del llac (sempre l'aigua), als qual castiga de tant en tant perquè recordin qui és l'amo. Quan els nans, guiats per Bilbo, aconsegueixen robar-lo, Smaug procedeix a la seva venjança empudegant el llac. La matèria del drac, però, de la qual la més divulgada a Occident deu ser la de sant Jordi, neix a Mesopotàmia. I neix precisament amb el descobriment de l'agricultura. Extreta d'un mite accadi, es conta la llegenda de l'heroi Tishpak, el qual allibera les aigües que custodia Tiamtú, el drac primordial. Per l'alliberament de les aigües, hem d'entendre el seu control. Sense aquest control l'home no pot fer-se agricultor. Recordem que Jordi en grec, és igual que agricultor. Reunint els herois de les dues línies llegendístiques observades, hem d'adonar-nos que l'un, Jordi, significa “agricultor”, i que l'altre heroi, en una gran quantitat de casos, és un ferrer, un dominador de la metal·lúrgia. Doncs ara volem fer notar que sense el domini de l'aigua no hi ha agricultura, i sense el domini de la metal·lúrgia no hi ha possibilitat de forjar eines per treballar la terra. A aquests dos mites ancestrals ens remeten a les llegendes dels nostres dracs festius d'avui.
