Estiuejants desesperats

Per a aquells que encara mantenim el propòsit utòpic de gaudir de tranquil·litat a la platja, a l'estiu, un diumenge qualsevol, apropar-se aquest passat cap de setmana llarg a la costa va ser desesperant. Tant li feia que s'anés a extenses platges ben comunicades o a cales d'accés més o menys remot. Dins el tram horari que va de quarts d'onze del matí a ben tocades les sis de la tarda, tot era ple de gent, i era pràcticament impossible trobar-hi tranquil·litat i relaxar-se. Excepte, és clar, pels que entenen relax com a sinònim de canviar el brogit rutinari del gris asfalt de les ciutats, o les quatre parets de la feina, per espais oberts i assolellats, encara que estiguin atapeïts de gent, sense cap més pretensió. Tots hi cabem, a la platja, només faltaria. Però, donada l'aglomeració de persones que hi acudeix, s'hi troben a faltar els més elementals principis del civisme. Hi sobra egoisme i indiscreció. De veritat fa tanta falta conversar a crits, pràctica habitual en molta gent? No es pot parlar sense que les persones situades en un radi de deu metres hagin de suportar comentaris que, sovint, no tenen cap mena d'interès? Algú pot tenir en compte que el fum del tabac pot molestar els veïns? Com lluitar contra les corredisses incontrolades (remarco incontrolades) dels nens o el literal amuntegament amb què alguns estiuejants desesperats ens obsequien posant-nos les tovalloles, peus o cossos a dos dits d'on som nosaltres? Tot plegat converteix les platges de cap de setmana en un formiguer humà. Pot agradar o no, però, en tot cas, no té res de relaxant.