L'escola disfressada

Segurament cal viure al barri del Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat per valorar de manera adequada per què pares i mestres han acordat conjuntament convertir l'escola Màrius Torres en el primer centre públic de Catalunya on els alumnes vestiran uniforme. Es tracta d'un barri humil, amb un percentatge desbocat d'immigració, com tants d'altres a casa nostra, dos senyals d'identitat que condicionen no només la manera d'ensenyar, sinó també de viure. Des de la distància, doncs, tot el respecte del món per una decisió que ve precedida per l'entesa de la comunitat educativa que hi està implicada. Ells són els primers que saben què convé més als seus fills i als seus alumnes. Però, contra la temptació d'estendre la mesura amb caràcter general a tot el sistema de l'ensenyament públic del nostre país, hi ha algunes consideracions que s'han de posar al damunt de la taula. La primera és que cal ser curosos amb el tipus d'uniforme. Equipar, tal com passarà a l'escola Màrius Torres, els nens amb pantalons i les nenes amb faldilla no és uniformar els sexes sinó discriminar-los. La segona consideració és que aquests alumnes que ara es pretén igualar creixeran en una societat que fomenta tot el contrari: l'individualisme, la competència i les diferències socials. Sobreprotegir-los en la campana d'una escola pública que els farà creure que tots som iguals és educar-los en una fal·làcia. A més, uniformes al marge, els pentinats, el calçat, les arracades, els rellotges... continuaran essent sempre signes de distinció classista. D'altra banda, els partidaris de disfressar els alumnes invoquen l'exemple de l'escola pública anglesa. Cal anar amb compte a l'hora de triar models perquè potser és cert que els anglesos s'han distingit per un tipus d'ensenyament públic rigorós i democràtic però també ho és que la llei permet als seus mestres usar determinats graus de violència física per fer creure els nens rebecs.