Densitat

Sentia que el pes de l'atmosfera del seu pis gairebé l'impedia de mantenir les parpelles aixecades. Mai no hauria pensat que seria tan difícil de desfer-se de la pesantor ambiental. De fet tampoc mai no hauria suposat que el mango acabés sent un color o que algú pensés que era possible viure amb 400 euros al mes. Mira que havia arribat a tenir maldecaps i problemes a la vida, però mai fins al punt d'experimentar la sensació que tenia ara mateix: l'aire pesava tant, era tan dens, que no el deixava respirar. La fortor del menjar que acaba de cuinar, de cop, el va ofendre. Va obrir el balcó, però no en va fer prou. Va baixar les escales ràpidament, tan ràpidament com ho pot fer una persona amb 75 anys i uns malucs desgastats per anys d'explotació laboral. Un cop al carrer, humit, estret i ombrívol, va seguir la direcció d'una petita marca de llum. Era com una llengua de claror que esquinçava la negror del terra igual que un ganivet i s'anava fent més gran fins que va conduir-lo a la placeta assolellada. Allà, trasbalsat pel que li acabava de passar (de fet no sabia ben bé què li acabava de passar, va pensar), va reprendre el fil del seu guió habitual com a mètode per retornar a la rutina d'una realitat que s'havia fabricat a mida per buscar-hi refugi. Va comprar el diari i el va fullejar mentre parava el sol assegut en un banc. A cada plana que passava recuperava més l'alè, a cada titular li costava menys respirar. El món era tan densament complicat i hi havia tant per arreglar que ell ja no se sentia pesant. Progressivament notava que el seu cos s'anava fent lleuger, que sortia a la superfície i surava. I va prendre consciència que la seva tasca era continuar surant. Perquè no tothom se'n pot sortir tot sol i ell estava disposat a fer de flotador de qui s'ofegués en l'aclaparadora densitat de l'existència, a qui necessités ajuda per trobar el camí cap a la part assolellada de la vida.