Wikileaks amb perspectiva
Mig any enrere les revelacions de Wikileaks ocupaven les primeres pàgines dels diaris. Arribava directament als ciutadans, sense filtres, un gran volum d'informació classificada com a secreta sobre Guantánamo, la guerra a l'Iraq i a l'Afganistan, o sobre les actuacions de la poderosa diplomàcia nord-americana. Era la més gran revelació de secrets de la història i entre les reaccions que va provocar hi havia la de governants i de no pocs comentaristes polítics que auguraven problemes greus. “Irresponsabilitat d'uns antisistema” o “el món ara és més insegur”, van escriure alguns columnistes. “Perill per a molts civils i per a la seguretat i l'ordre mundial”, va dir la Casa Blanca.
Han passat els mesos i no s'ha complert cap d'aquests vaticinis catastròfics. I és que una de les grans lliçons de Wikileaks és l'ús obsessiu del terme secret per part dels aparells estatals, especialment en l'àmbit de la seguretat. La immensa majoria dels fets i informacions revelades no mereixien aquesta classificació i la prova és que ja ningú parla de Wikileaks i en canvi el món segueix igual de bé, o de malament. Si avui el benestar i l'ordre estan amenaçats no és pas per causa d'uns irresponsables antisistema, sinó per qüestions que tenen a veure amb l'economia, i per pràctiques, precisament, poc transparents. L'abús i la corrupció necessiten el secret.
