Articles

anàlisi

És la solució o és el problema?

Em temo que Zapatero cometrà el mateix error que Montilla, esgotar al màxim la legislatura

Els països, les empre­ses i les famílies com­par­tei­xen una veri­tat abso­luta: si gas­tes més del què ingres­ses, el temps et por­tarà a la ruïna. Lamen­ta­ble­ment no importa si la des­pesa és més o menys necessària; fins i tot, si és impres­cin­di­ble: si no volem anar a pit­jor o a la fallida, no podem gas­tar més del que gua­nyem. És clar que durant un temps, alguns res­pon­sa­bles (diria més aviat irres­pon­sa­bles) inten­ten no equi­li­brar els comp­tes acu­dint al crèdit per finançar la falta d'ingres­sos. Però aquesta política té un recor­re­gut curt i, a més, unes con­seqüències nefas­tes, ja que perds la inde­pendència i t'entre­gues a la volun­tat dels que et dei­xen el diners. El pro­blema d'avui de mol­tes naci­ons, de moltíssi­mes empre­ses i de famílies s'explica per aquesta ale­gria en un moment donat per endeu­tar-se, i ara som cap­tius de les volun­tats, i sovint arbi­tra­ri­e­tats, dels que ens dei­xen els diners i dels que mesu­ren, amb una objec­ti­vi­tat sos­pi­tosa, el grau de con­fiança que merei­xem.

Difícil­ment mai qui ha estat el cre­a­dor del pro­blema sol ser qui aporti la solució. És per això que una empresa, quan es troba en una situ­ació límit així, sol can­viar els res­pon­sa­bles; però en els països democràtics no sem­pre és pos­si­ble fer-ho, perquè els temps polítics no coin­ci­dei­xen amb les neces­si­tats econòmiques, i és lla­vors que hi inter­ve­nen esta­ments supe­ri­ors (gens democràtics) que obli­guen el país en qüestió a pren­dre unes mesu­res, si vol que hi con­tinuïn con­fi­ant. I aques­tes mesu­res van enca­mi­na­des sem­pre cap a dos objec­tius: equi­li­brar ingres­sos i des­pe­ses, i reduir el deute. És el que s'ha esde­vin­gut aquesta set­mana a Grècia, on, mal­grat tota la indig­nació, que era i és molta, el poder dels mer­cats i dels amics que t'han de dei­xar diners és molt supe­rior a qual­se­vol altre. Amb aquest nivell de deute, Grècia no és un estat lliure ni inde­pen­dent. Una cosa sem­blant ha pas­sat amb Espa­nya. El pre­si­dent del govern espa­nyol, José L. Rodríguez Zapa­tero, no va actuar cor­rec­ta­ment, fins que l'hi van obli­gar. Ell for­mava part del pro­blema i, per tant, no podia ser-ne la solució, si no és que, tal com feliçment ha pas­sat, hagi resul­tat ser un dis­ci­pli­nat exe­cu­tor de les ins­truc­ci­ons que li mar­quen de fora i que no tenen altre objec­tiu que agra­dar als mer­cats finan­cers. La famosa i sub­til “prima de risc” té molt més de poder que qual­se­vol mani­fes­tació, indig­nada o no. És cert que la sen­si­bi­li­tat dels mer­cats finan­cers amb Espa­nya, molt sovint pre­senta símpto­mes d'histèria, segu­ra­ment ben jus­ti­fi­cada, entre altres coses per la nul·la cre­di­bi­li­tat que avui té el pre­si­dent espa­nyol. I ja sabem que els ana­lis­tes, entre altres fac­tors de risc, estu­dien la capa­ci­tat i la cre­di­bi­li­tat dels màxims res­pon­sa­bles en la gestió econòmica. Un home és tan fort com ho és la seva repu­tació i, en temps d'extrema difi­cul­tat, el sis­tema finan­cer de tot el món valora els diri­gents econòmics d'alta repu­tació perquè són diri­gents forts que ins­pi­ren cre­di­bi­li­tat.

Quins són els altres cri­te­ris més impor­tants per poder mesu­rar aquesta con­fiança? Evi­dent­ment, un dels pri­mers és el grau de dèficit i endeu­ta­ment, fins i tot el dèficit comer­cial, com a un indi­ca­dor del grau de pro­duc­ti­vi­tat; també un crei­xe­ment econòmic que es vegi sos­te­ni­ble i amb bases sòlides, i el grau de deso­cu­pació. Un país amb cinc mili­ons d'atu­rats no és un país que ins­piri gaire con­fiança.

He dit que no sem­pre és pos­si­ble el reci­clatge d'un res­pon­sa­ble econòmic, ja sigui a una empresa ja sigui a un país. A Cata­lu­nya hi ha l'exem­ple de l'acti­tud de l'excon­se­ller Antoni Cas­tells i la del con­se­ller actual, Andreu Mas-Colell, que ho expli­quen força bé. El pri­mer va voler fre­nar la dinàmica cap al pre­ci­pici del dèficit amb mesu­res poc con­tun­dents, i li va pas­sar el què li va pas­sar. Segu­ra­ment per història en el càrrec, i pot­ser també per ide­o­lo­gia, va ser incapaç d'implan­tar les mesu­res cor­rec­to­res necessàries, i ha hagut de ser un altre qui pren­gui les reg­nes de la res­pon­sa­bi­li­tat per poder rever­tir la situ­ació. Mal­grat el soroll d'indig­nació i pro­tes­tes, avui el nos­tre país té més cre­di­bi­li­tat.

El debat de política gene­ral a Madrid d'aquesta set­mana va evi­den­ciar el greu pro­blema de lide­ratge. El pre­si­dent espa­nyol aguanta només perquè fa el que li manen des de fora, però amb això no n'hi ha prou. I em temo que cometrà el mateix error que va come­tre el pre­si­dent Mon­ti­lla: esgo­tar al màxim la legis­la­tura. De tota manera, és pre­vi­si­ble que Zapa­tero deixi fets els pres­su­pos­tos de l'any vinent, la qual cosa el pre­si­dent Mon­ti­lla no va fer al seu dia. Si la pre­gunta és si, en una situ­ació greu, man­te­nir-se en el poder, quan no ets la per­sona idònia, és la solució o el pro­blema, la res­posta clara és que sem­pre és el pro­blema. Nor­mal­ment en aquests casos, els temps mai és un bon aliat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.