Els “indignats” i la política
L'episodi més significatiu del Maig del 68 va passar molt temps després que s'haguessin desfet les darreres barricades al barri de Saint Germain. Tampoc va ser ben bé un episodi, sinó una lenta evolució que va acabar amb Daniel Cohn Bendit i els seus amics participant plenament en la política europea; i modificant-la. Hi ha un fil roig més o menys perceptible que va de la Revolució Soviètica a les Jornades de Maig. De fet, el Maig del 68 constitueix l'últim intent a Europa de fer –en el sentit literal— una revolució que substitueixi el sistema capitalista per un altre. No oblidem que Cohn Bendit procedeix d'una família amb vincles amb el moviment marxista alemany, tot ell empeltat, com el rus, d'un cert escatologisme d'arrel jueva. Potser el paradís a l'altra banda de la vida no existia però potser podria construir-se, mitjançant la revolució, el paradís a la terra.
Un cop guanyada la batalla al carrer, però, ni que fos només als carrers del voltant de la Sorbona, els líders del Maig del 68 es van adonar que la Revolució no era possible. I no ho era no només perquè els obrers de la Renault no pensaven apuntar-s'hi, sinó perquè totes les alternatives imaginables es dibuixaven com una realitat molt pitjor que la que es volia combatre. En el mes de maig de 1968 ja no era possible la innocència respecte a allò que havien aportat les revolucions al segle XX europeu.
Aparentment, doncs, el moviment havia fracassat, perquè els acords econòmics i socials que va propiciar –acords de Grenelle– estaven molt lluny de les expectatives de canvi que s'havien aixecat en el moment àlgid de les Jornades. Quan va començar, doncs, a ser influent el pensament, si es pot dir així, del Maig del 68? Quan, a poc a poc, va anar entrant en la política del sistema que pretenia canviar i va comprovar, potser amb sorpresa, que es tractava d'un sistema permeable. No parlo de la influència del Maig del 68 en els àmbits de les costums o de la moral pública i privada. Em refereixo a la influència política. L'Europa que avui coneixem és fruit, en bona part, de les polítiques practicades per la democràcia cristiana i la socialdemocràcia, i en menor escala, pels liberals. L'Estat del benestar és una conseqüència directa de l'aplicació d'aquestes polítiques. Doncs bé, en aquests darrers anys, a aquestes tres famílies ideològiques cal sumar-hi l'ecologisme de Cohn-Bendit i del seu amic Joschka Fischer, entre d'altres, que han tingut una influència concreta, quantificable, en temes com ara l'oposició a l'energia nuclear o les accions militars contra el règim de Milosevic, abandonant, en aquest cas, un tradicional i estèril pacifisme. I aquesta influència, per bé i per mal, està lluny d'haver arribat al seu punt culminant.
El que va passar a partir del Maig del 68 em recorda el que està passant ara amb els anomenats “indignats”. Aquest moviment, el dels “indignats”, acabarà esbravant-se o convertit en una mena de guerrilla urbana més o menys violenta però inconsistent i amb escassa influència, si no fa el pas a la política. Si els “indignats” no fan política, algú la farà per ells, i en tenen un exemple ben a prop. Els nostres ecologistes eren tan purs, rebutjaven tant el sistema democràtic que han acabat essent un apèndix i donant aire a un partit comunista moribund. Contràriament al que havien fet els seus col·legues francesos i alemanys, van rebutjar entrar en política i algú, justament el partit que havia començat considerant l'ecologisme una manifestació tardoburgesa, la va fer per ells.
El sistema és permeable quan un petit grup és capaç de presentar unes propostes que aconsegueixen interessar un nombre significatiu de ciutadans. L'ecologisme ha guanyat influència –massa al meu entendre– quan ha començat a entrar, com a força autònoma i diferenciada, en els parlaments nacionals i en el Parlament Europeu. D'entre les reivindicacions que plantegen els “indignats” n'hi ha algunes, com ara la reforma del sistema de representació parlamentària, que podrien obtenir un consens suficient per posar fi a l'anquilosada situació actual. Però si no ho fan ells potser ho farà Esperanza Aguirre o qualsevol altre polític populista.
Una última consideració. No cal fer gaire cas del senyor Stephane Hessel. Pertany a l'escola de venedors de fum de tanta tradició entre la intel·lectualitat francesa. Són especialistes a predicar de la manera més brillant i apassionada possible allò que en cap moment estan disposats a dur a la pràctica.
