Articles

Apunts

Causes

Quan va arribar a Catalunya la notícia que els militars espanyols s'havien revoltat contra el govern de la República –perquè al principi semblava que només havia de ser un cop d'Estat contra el Frente Popular; a Catalunya, Front d'Esquerres–, una persona lúcida com August Pi i Sunyer, catalanista i catedràtic de fisiologia de la Universitat de Barcelona, es va adonar ràpidament de les conseqüències de la rebel·lió.

“Aquesta guerra –va dir– ja l'hem perduda”. No és que l'insigne catedràtic tingués el do de la clarividència i sabés el que havia de passar el gener del 1939, sinó que s'adonava que una causa principal de l'alzamiento nacional era la tímida autonomia de Catalunya que els militars veien amb creixent hostilitat. De manera, va raonar Pi i Sunyer, que si guanyaven els militars s'havia acabat Catalunya. Però si perdien, el govern de la República, temorós d'un altre intent al cap de poc, derogaria l'Estatut de Núria. Els recorda això el que va passar després del 23-F?

I ara, amb el permís de vostès, els recomanaré un gran llibre que analitza el conflicte amb una perspectiva serena. Es tracta del primer –i per desgràcia, únic– volum del llibre de memòries de l'excel·lent Josep Benet.

Al llibre explica aquesta hipòtesi: si a l'inici de la guerra Catalunya hagués pogut garantir la pau, si s'haguessin desarmat els “pistolers de la FAI”, el nostre país hauria pogut demostrar davant les potències internacionals que no tenia res a veure amb Espanya. Hauria pogut demanar el reconeixement i assolir la independència. Colpidor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.