Sobiranisme festiu

La coin­cidència de la com­me­mo­ració dels 30 anys de la Crida amb el pri­mer ani­ver­sari de la gran mani­fes­tació del 10 de juliol con­tra la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol sobre l'Esta­tut sus­cita nova­ment la reflexió sobre per què les grans mobi­lit­za­ci­ons del cata­la­nisme, i l'expressió nítida­ment sobi­ra­nista d'aques­tes mobi­lit­za­ci­ons, aca­ben sem­pre tenint una escassa tra­ducció política.

La Crida a la Soli­da­ri­tat, que va viure el seu apo­te­osi en l'acte mas­siu al Camp Nou del 24 de juny de 1981, no va acon­se­guir que se superés el debat lingüístic en favor d'una hege­mo­nia del català als ter­ri­to­ris dels quals és la llen­gua pròpia (un debat que, dis­sor­ta­da­ment, encara es troba obert) ni tam­poc va impe­dir que s'aprovés la llei d'har­mo­nit­zació del procés autonòmic per part de les Corts espa­nyo­les que sig­ni­fi­cava la pri­mera gran agressió a la inci­pi­ent recu­pe­ració de l'auto­go­vern i que, vés qui ho havia de dir, només va poder ser neu­tra­lit­zada pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol l'any 1983. El movi­ment cívic cata­la­nista de prin­ci­pis dels vui­tanta, doncs, es va reve­lar d'una impotència exas­pe­rant en la tra­ducció política de la defensa de la nació i de la llen­gua cata­la­nes, la mateixa impotència que s'ha mani­fes­tat trenta anys després quan l'esta­ment polític ha hagut de fer front a la des­trucció de la reforma esta­tutària, aquest cop per­pe­trada pel citat Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i en un con­text en el qual la demanda ciu­ta­dana mas­siva ja es tro­bava clara­ment decan­tada cap a la solució inde­pen­den­tista.

La mateixa ciu­ta­da­nia que vota en les con­sul­tes popu­lars no ofi­ci­als a favor de l'Estat propi o que afirma que en un referèndum ofi­cial vota­ria de forma acla­pa­ra­dora que sí a la mateixa qüestió (tal com ha tor­nat a reve­lar l'enquesta del Cen­tre d'Estu­dis d'Opinió de la set­mana pas­sada) és la ciu­ta­da­nia que vota auto­no­misme en les elec­ci­ons al Par­la­ment. En la con­jun­tura con­creta de les elec­ci­ons de novem­bre del 2010, la manca de tra­ducció política del sobi­ra­nisme cívic es pot impu­tar a la poca con­fiança que han gene­rat for­ma­ci­ons explícita­ment inde­pen­den­tis­tes i, en par­ti­cu­lar, a l'aber­ració històrica comesa per la direcció d'ERC de pac­tar amb l'uni­o­nisme espa­nyol just en el moment en el qual la sen­si­bi­li­tat sobi­ra­nista estava més encesa i d'haver vol­gut por­tar la seva aposta fins al final a costa de menys­te­nir les seves bases i els seus votants.

Pot­ser la gui­lla­dura d'ERC, i d'aquí la seva enorme irres­pon­sa­bi­li­tat, explica en bona part el retrocés en el suport polític a l'inde­pen­den­tisme en con­trast amb el que suc­ce­eix en altres naci­ons euro­pees sense estat en les quals el canvi de cicle en favor d'una majo­ria de clara vocació rup­tu­rista s'està con­so­li­dant (així suc­ce­eix a Escòcia amb la majo­ria de govern de l'SNP, a Flan­des amb l'N-VA o a Euskadi amb Bildu). A això també s'hi afe­geix l'habi­li­tat de CiU de recu­pe­rar el crèdit en ter­mes de defensa de l'auto­go­vern i de gestió eficaç que l'ERC tri­par­tida havia dila­pi­dat i l'espe­rança per part d'un ampli sec­tor de votants que CiU podia lide­rar el procés cap a l'Estat propi (una espe­rança que, com hem dit en rei­te­ra­des oca­si­ons en aques­tes pàgines, té data de cadu­ci­tat).

Però al marge de les expli­ca­ci­ons, més o menys pere­gri­nes, vin­cu­la­des a un procés elec­to­ral específic que per­me­tin jus­ti­fi­car per què l'àmplia majo­ria social inde­pen­den­tista que ja exis­teix no vota una opció que exe­cuti de forma ferma i cohe­rent una política inde­pen­den­tista, tal vegada cal­dria començar a explo­rar un ter­ri­tori més pro­per al del caràcter col·lec­tiu, on les afir­ma­ci­ons encara poden ser més vagues, més literàries i més intuïtives però no per això man­ca­des d'una certa relació amb la veri­tat. Si les clas­ses mit­ja­nes cata­la­nes que van par­ti­ci­par o sim­pa­tit­zar amb la Crida només hagues­sin par­lat català sense con­ces­si­ons tant a l'antiga immi­gració d'ori­gen espa­nyol com als nou­vin­guts d'arreu del món a Cata­lu­nya tindríem mono­lingüisme català. De la mateixa manera, si aques­tes clas­ses mit­ja­nes que afir­men, de forma molt majo­ritària, que vota­rien que sí en un referèndum d'auto­de­ter­mi­nació votes­sin un par­tit que es com­pro­meti a con­vo­car-lo (i que, efec­ti­va­ment, com­pleixi amb deter­mi­nació la pro­mesa mal­grat les pres­si­ons espa­nyo­les) pot­ser ja faria temps que seríem un estat dins la Unió Euro­pea.

La idea –insis­teixo, més poètica que no pas tan­gi­ble, sense cap suport empíric i per això per­fec­ta­ment refu­ta­ble– és que el gros de la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya de moment par­ti­cipa en el que podríem qua­li­fi­car de sobi­ra­nisme fes­tiu, una mena de gratuïtat a l'hora de decla­rar-se inde­pen­den­tista, cosa que es pot fer tot anant a les mani­fes­ta­ci­ons i votant en con­sul­tes no ofi­ci­als com qui va a fer el ver­mut acom­pa­nyat de la cana­lla, però que no està dis­po­sat a assu­mir les con­seqüències polítiques d'un procés inde­pen­den­tista amb totes les impli­ca­ci­ons. És a dir, una majo­ria que està dis­po­sada a prémer el boto­net de la inde­pendència sense accep­tar cap dels sacri­fi­cis per­so­nals ni patri­mo­ni­als que un gest d'alli­be­ra­ment naci­o­nal pot com­por­tar. Això sense con­si­de­rar (i aquí és d'on pot pro­ce­dir el canvi) que aquests sacri­fi­cis per­so­nals i patri­mo­ni­als, i els atacs a la dig­ni­tat, són els que està impo­sant jus­ta­ment la situ­ació de domi­nació política i d'espo­li­ació fis­cal que pro­voca la per­ti­nença a l'Estat espa­nyol. En algun moment el sobi­ra­nisme fes­tiu esde­vindrà sobi­ra­nisme real ni que sigui perquè, per dir-ho en ter­mes inqui­e­tants, acce­dim a una fase més aguda en “l'esca­lada del con­flicte” que, evi­dent­ment, Espa­nya ja s'encar­re­garà de pro­pi­ciar.