Opinió

LA TRIBUNA

Uniformes o allò que importa

Allò que compta és que l'ensenyament deixi de figurar a la llista negra dels resultats acadèmics

El debat dels uni­for­mes esco­lars que s'ha obert entre ense­nya­ment i l'opinió pública acaba d'adqui­rir tocs d'absur­di­tat. Ja és habi­tual que, en qual­se­vol qüestió que afecti l'escola, s'esta­blei­xin dico­to­mies que con­du­ei­xen a estra­nyes para­do­xes i el més curiós és que qui les sosté acos­tuma a escom­brar cap a casa. L'assumpte res­sor­geix ara, a prin­ci­pis d'estiu, com un bolet de calor, si se'm per­met l'expressió, una espècie de pet de llufa. Per­so­nal­ment, no és que l'uni­forme m'agradi ni em des­a­gradi, en rea­li­tat, reco­nec que totes les con­no­ta­ci­ons nega­ti­ves que pugui tenir pro­ve­nen de records que deuen haver influït en la cre­ació dels pre­ju­di­cis que la idea de por­tar uni­forme ha creat en molta gent. Sóc dels qui van ves­tir bata de rat­lles en una escola pública de poble i la van can­viar per un uni­forme amb fal­di­lla i brusa a bat­xi­ller. Vista en pers­pec­tiva, la idea de recu­pe­rar un uni­forme pot des­per­tar el record d'un ense­nya­ment ranci. Sé que no puc ser neu­tral si asso­cio l'uni­forme a l'experiència i crec que els passa exac­ta­ment igual a molta gent d'aquest país per a qui aquest ves­tu­ari els remet a una manera de fer tota­litària i rígida. Però tam­poc no ens hem de dei­xar con­fon­dre, perquè els llas­tos emo­ci­o­nals no poden regir les nor­mes de con­vivència. L'escola ha de que­dar pro­te­gida dels nos­tres pre­ju­di­cis per­so­nals.

L'anunci d'una escola de l'Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat que implan­tarà uni­for­mes a par­tir del pro­per curs ha tor­nat a reo­brir el debat. Els qui hi estan en con­tra addu­ei­xen raons estètiques i ideològiques, sobre­tot en referència al sexisme. Els uni­for­mes acos­tu­men a ser llet­jos i poden res­pon­dre a patrons sexis­tes –fal­di­lles per a les nenes i pan­ta­lons per als nens–, patrons amb els quals no estic gens d'acord. Aquests dies han apa­re­gut opi­ni­ons diver­ses, més aviat en des­a­cord amb la mesura. Però, a veure, si una escola ho deci­deix per con­sens, quin pro­blema hi ha d'haver? També es podria ser més ima­gi­na­tiu i optar per un xan­dall o qual­se­vol peça uni­sex més d'acord amb l'actu­a­li­tat. Els par­ti­da­ris de la mesura, en canvi, afir­men que suposa un estalvi, eli­mina desi­gual­tats econòmiques visi­bles entre els alum­nes i evita els mal­de­caps dia­ris de triar la roba. El cert és que no sé si és més econòmic ni si es pot arri­bar a demos­trar, tal com argu­men­ten els que hi estan en con­tra, que por­tar uni­forme no suposa cap con­seqüència pedagògica. També s'han aixe­cat veus que qua­li­fi­quen de tòpic la idea que els joves ves­tei­xen mig des­pu­llats per anar a classe; sor­to­sa­ment no és així en la majo­ria de casos, però també puc asse­gu­rar que, a secundària, algun pro­fes­sor, nor­ma­tiva en mà, l'ha hagut d'ento­mar amb algun calçotet que ni tan sols és Cal­vin Klein i alguna que altra tira de tanga. Pel que fa als xadors, creen pro­ble­mes quan van asso­ci­ats a l'impe­di­ment de prac­ti­car algu­nes assig­na­tu­res, com gimnàstica i altres esports. De tota manera, l'argu­ment de des­a­pa­rició del vel i d'eli­mi­nació de diferències de ves­tu­ari pot ser vàlid, però si la mesura només s'adoptés a l'escola, el pro­blema con­ti­nu­a­ria a secundària.

Can­vis i incer­te­ses

L'ense­nya­ment és un work in pro­gress, i per això cal replan­te­jar-se qüesti­ons. Però pot­ser és hora també de pen­sar en un ense­nya­ment que no sigui cap­tiu de la política de cada moment. Ben mirat, no és que l'uni­forme a les esco­les públi­ques –sem­pre que es deixi lli­ber­tat als cen­tres per esco­llir-lo i s'apli­qui amb con­sens– sigui una mala idea; fins i tot pot ser desit­ja­ble.

Sovint el dit que asse­nyala no ens deixa veure la lluna. Allò que importa és la incer­tesa dels can­vis, la incògnita de no saber com començarà el curs, de si es farà o no sisena hora, de si es ple­garà a les cinc o a dos quarts, de si es deci­dirà set­mana blanca o cinc dies de lliure dis­po­sició. Allò que compta és que l'ense­nya­ment dels nois i noies del país deixi de figu­rar a la llista negra dels resul­tats acadèmics, i em temo que aquesta qüestió passa per dei­xar d'uti­lit­zar-lo com a moneda de canvi a cada nou govern polític.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.