Escola Pairolí

La facultat d'opinar la portem incorporada de fàbrica. Tots som capaços de tenir un parer sobre els diferents aspectes de la realitat, dels més prosaics als més elevats, dels més íntims als més universals, dels més trivials als més profunds. A més de tenir una opinió, la gent practiquem el costum, o, depenent del tema, cedim a l'impuls, la temeritat, sovint la imprudència, de verbalitzar-la, o d'escriure-la. Vivim en un món on cadascú diu la seva sobre tot amb més o menys (o cap) coneixement; de forma lúcida o barroera. Tocant-hi, o pixant fora de test. Al bar, a taula, davant del micròfon de tertulià. Som una societat d'opinadors. D'opinaires.

Ja ho veieu, doncs. L'opinió és una capacitat universal. El criteri, en canvi, és virtut escassa. Per expressar una opinió guiada pel criteri calen unes facultats a l'abast de pocs. Cal saber observar, primer de tot. I saber escoltar. Deixar que parlin més els altres que un mateix. Cal saber explicar-se: trobar les paraules precises, els mots justos, els conceptes apropiats. El criteri és amic de la meticulositat, del rigor, de la fredor analítica i de la calidesa de la sensibilitat. Catalunya té una gran tradició d'opinadors. Pla, Sagarra, Gaziel, Xammar... Afegim-hi Pairolí, entre els que ja no hi són. Hi ha mestres que sense haver volgut alliçonar fan escola. Cal llegir-los per no perdre l'escriure, deixar-nos guiar per referents sòlids, sense por de no resultar originals. Intentar ser fidel a la tradició és, comptat i debatut, la millor manera d'assolir una veu pròpia i alhora servir a la continuïtat d'un ofici. Els actors canvien i l'obra evoluciona. El teló, Miquel, perseverarem per mantenir-lo alçat.