Santi & Santi

Avui fa quinze dies em vaig equi­vo­car amb totes les de la llei i en demano dis­culpa. Vaig escriure que en la festa de jubi­lació de la Carme Cas­telló a Figue­res-Vila­te­nim, a l'hora de la sobre­taula, havia sor­tit el músic Santi Escura amb l'acordió a can­tar hava­ne­res. I no era el pia­nista i pro­fes­sor de piano Santi Escura, sinó Santi Mus­quera, acor­di­o­nista i ense­nyant. Els dos músics són bons amics nos­tres, ambdós es diuen Santi, ambdós domi­nen el teclat musi­cal, tenen el cognom de tres síl·labes amb les matei­xes vocals, i prosòdica­ment sonen força igual: Escura-Mus­quera-Escura-Mus­quera.

Quan jo era petit i anava a missa el diu­menge, el vell senyor rec­tor, després de lle­gir l'evan­geli que tocava, deia tex­tu­al­ment: “D'aquest her­mosíssim evan­geli, mirem si en podem treure alguna lliçó pràctica per a nosal­tres”. I enge­gava el sermó. Recor­dant el vell rec­tor, he pen­sat si de l'espi­fi­ada cogno­mi­na­ti­vo­mu­si­cal d'avui fa quinze dies no en podria treure alguna cosa bona. I se m'ha acu­dit dema­nar als San­tis (si algun dia se'n produís mitja excusa) una inter­pre­tació d'aquell Home­natge a Astor Piaz­zola del com­po­si­tor Vla­di­mir Zubitsky. Seria una mera­ve­lla, s'ima­gi­nen? És una peça per a acordió i piano dedi­cada a Piaz­zola, un gran músic que agrada molt als dos músics. No perdo l'espe­rança, pot­ser hi haurà alguna altra jubi­lació sonada (never bet­ter); en tot cas si es produís el mira­cle ja en tin­drien notícia.