Pairolí

Vaig compartir poques coses amb tu, i no per res, sinó per falta de coincidència. Però sovint, en els darrers temps, havíem anat a la mateixa pàgina del mateix diari. I algun cop ho havíem parlat amb satisfacció, apuntant com dues persones d'aire tan diferent érem companys de viatge sobre el paper –o la pantalla–, i la convivència podia ser tan harmònica. Tu, meticulós, enormement prudent amb el llenguatge, evitant qualsevol excés personal, i jo... bé, ja ho sabeu.

El lema del teu bloc, Miquel Pairolí, és encara viu ara mateix, quan tu ja has traspassat, i constitueix un bon testament vital; “l'alzina persevera”, hi diu. L'alzina aquesta que creix forta a les teves terres de Girona, que dóna vida, que dóna suro, que és discreta i s'adapta als tons del paisatge; l'alzina resistent, que tan poc necessita i que no desentona mai. Aquest eres tu, el columnista perseverant, fidel a un diari i a un estil, d'escrits robustos, excel·lents i poc cridaners. La soca que desafia la mort quan l'arbre ja no hi és.

Des d'aquí el meu homenatge particular a la teva mesura i contenció, que molts cops amagava una força colossal. Com a la teva novel·la El convit, on un comissari franquista convida a sopar uns pares que proven de salvar el seu fill anarquista; sota una aparença cortesa i formal, els drames de la vida van cremant a l'interior de les persones. Al teu darrer article vas abaixar el teló amb una recepta d'arròs, que modestament oferies com a recepta d'escriptor i d'home decent. Que quotidià i que poderós.