La terra, les eines

La quarta entrada d'Octu­bre, el dar­rer die­tari de Miquel Pai­rolí, va ser una sac­se­jada, una extra­or­dinària ober­tura de teló per endin­sar-se en la seva obra, el seu ima­gi­nari mol­sut. A l'entrada, “Page­sos de la Cata­lu­nya vella”, repassa els vuit cognoms d'on ve i fa una reflexió –pre­cisa, serena, pro­funda, con­tun­dent, com sem­pre, marca de la casa– d'aquests orígens rurals. “Sé d'on vinc i pro­curo ser-hi con­seqüent. Aquest prin­cipi tan sim­ple con­tri­bu­eix a l'equi­li­bri, per­met mirar enrere sense vani­tat i viure tocant de peus a terra”. Una fiblada. En lle­gir-lo, vaig pen­sar en els set Ball­bona que van viure abans que jo al barri on vaig néixer, tots page­sos.

Unes pàgines enllà, a “La terra, les eines”, Pai­rolí traça un comen­tari extra­or­di­nari, llu­minós, car­re­gat de sig­ni­fi­cat, del món de la page­sia, de les eines que fa ser­vir. La page­sia i la relació amb la terra, que tan sovint és menys­tin­guda per la fara­ma­lla urba­nita o, ras i curt, per un pirotècnic con­junt buit. “La terra com a mèdium, però sobre­tot com a objecte comú de l'esforç de les gene­ra­ci­ons, la terra que acu­mula el nos­tre tre­ball i que ens rela­ci­ona, mit­jançant uns matei­xos ges­tos”. Ara, en relle­gir aques­tes línies, hi veig la millor expressió del que és la lite­ra­tura, la feina de l'escrip­tor, l'obra que per­se­vera i que queda. I també la millor imatge del rigor inex­cu­sa­ble amb què Pai­rolí amo­ro­sia la llen­gua.

Després de fer una res­se­nya d'aquest die­tari, Pai­rolí em va escriure un cor­reu electrònic on rega­lava, de nou, rigor i exac­ti­tud, a manera de con­sell. “Es tracta d'això, d'anar lle­gint i escri­vint, d'anar polint, d'anar insis­tint... L'art és llarga, diuen, i és veri­tat”. Una altra fiblada. Acu­dei­xin a Octu­bre o als ante­ri­ors die­ta­ris o a les seves novel·les: hi tro­ba­ran un dring, una pulsió pro­pis, sin­gu­lars, que no els aban­do­na­ran ni un sol ins­tant. Com tam­poc una fondària de pen­sa­ment que el país i la seva cul­tura no poden pas­sar per alt. Ara més que mai, entre tanta con­fusió, aquesta és una obra impres­cin­di­ble. Hem de seguir apre­ci­ant i gau­dint d'aques­tes eines, d'aquesta terra, i “tra­bu­car-la” i “afi­nar-la” “a través d'uns desit­jos com­par­tits, que tin­gui saó, que doni fruit”. La seva obra és de les que roma­nen, per molt que a alguns els costi d'ado­nar-se'n.