Massa aviat, Miquel

Si avui és dilluns, em toca a mi ser en aquest espai. Perdonin la constatació, però és que a vegades passen coses que obliguen a revisar les convencions. En Miquel Pairolí se n'ha anat i ara sí que ja no tornarà mai més amb el seu Escaire. Dijous el vam acomiadar i aquests dies les millors coses dels que han estat a prop seu ja han estat dites. Molt ben dites. Ara em toca a mi, senzillament perquè és dilluns i el diumenge és el dia que en Miquel descansava de fer l'Escaire. Aquesta ha estat en els últims deu anys la meva relació més regular amb en Miquel: ell de dimarts a diumenge, jo els dilluns. Aquesta i unes poques coincidències al diari o en algun acte. A mi en Pairolí em feia molt respecte. Ja des que vaig entrar de jovenet a El Punt i ell ja era la viva imatge d'allò que en diem autoritat moral. Jo no sé si hi ha un retrat robot de les persones sàvies. Però estic segur que les persones sàvies tenen trets que en Miquel tenia, sobretot parlar poc i escoltar més. I el talent. El talent i la rectitud moral es tenen o no es tenen. No se'n treu res d'envejar aquestes qualitats. Si hi ha una cosa que hem d'envejar d'en Miquel és la seva coherència colossal. Això sí que es fabrica. Cal disciplina i voluntat. Però almenys ens hi podem esforçar. En Miquel ens deixa records, la seva obra i, en ells, la seva manera de viure i de veure el món. Però el de la coherència és un camí que ens convida a transitar. Ara ho veig més clar que mai. Perquè ell ja no hi és i els que ens quedem ens hem d'espavilar. En Miquel se n'ha anat massa aviat. Ell mateix va confessar als més íntims que aquesta era la recança que s'ha endut. Sens dubte, massa aviat. En plena maduresa literària, amb tantes coses per escriure encara. Però hi ha una mesura infal·lible: quan una mare enterra un fill seu és indefectible que aquella ha estat una mort prematura. L'obra i la persona d'en Miquel han quedat incompletes. Però els que quedem tenim l'oportunitat, el deure, diria, de donar-hi continuïtat amb el nostre comportament i amb el que puguem escriure. I com ens va deixar dit ell mateix en el seu comiat, demà ja serà tard, “i tot és ara i res”. Fins sempre, Miquel. Fins demà, Cuyàs.