Els indignats i la nostra veu

Fa cert temps, en els àmbits de la política europea alguns i freqüents debats pivotaven sobre dos conceptes, dues formes d'entendre la construcció europea: la dels ciutadans o la dels mercaders, dos objectius envers els quals es podia caminar. Avui en dia, aquest ens pot semblar un debat inútil o residual, afrontats com estem a tants i greus problemes de tot ordre. Europa sembla haver-se convertit en un ens que de bracet amb l'FMI i amb el vistiplau dels omnipresents i alhora invisibles mercats obliga els governs a minvar serveis públics i prestacions socials, a privatitzar béns públics i a retallar drets adquirits. L'Europa dels Mercaders sembla haver guanyat la partida mentre la ciutadania que no entén gaire dels intríngulis del deute sobirà, de les proves d'estrès, de qualificacions i requalificacions, està cada cop més atemorida. Aquesta situació té una expressió gràfica visualment impactant que podem veure sovint a la televisió, procedent de països diferents. Mentre diputats i dirigents debaten –dins de la més estricta ortodòxia democràtica– pressupostos a la baixa, amb els dits encreuats per tal de poder complir el mandat de retallar més i més, milers de ciutadans al carrer, a l'altra banda dels murs protegits per policies, manifesten amb rotunditat el seu descontentament. Com si de dos mons desconnectats es tractés. La sensació immediata és que s'està ampliant, fins i tot en l'espai físic, la distància entre les decisions preses no se sap ja a quin nivell i la vida quotidiana de la ciutadania. I que són els mercaders els qui de moment guanyen la partida.

Mentre, la fràgil socialdemocràcia actual, impulsora dels millors avenços en qüestió de drets humans, laborals i socials de la història, fa esforços per redefinir els seus plantejaments bo i respectant els valors que han fet d'ella, durant tants anys, un referent europeu incontestable i una força capaç d'aglutinar aquest gran invent que és la Unió Europea. Amb aquesta voluntat, els més consistents representants de la socialdemocràcia es van reunir a Barcelona per debatre què cal fer per enfortir la Política (amb majúscules) entesa com a treball pel bé comú, destinada a potenciar la vida plena de la ciutadania, a cohesionar els diferents països i buscar solucions conjuntes sense les quals és impossible ja pensar en una Europa digna i justa. Tornar a posar en el centre de l'acció el benestar de les persones allunya el risc de descomposició europea. Els populismes imperants, la voracitat desreguladora dels mercats, els propis errors de la socialdemocràcia, han empobrit, han desfigurat l'ambiciós projecte inicial d'Europa mentre s'ha anat distanciat de les necessitats i vulnerabilitats de la nostra ciutadania. Enmig de tant desànim i temor és confortant retrobar debats en què es replantegen les qüestions que han inspirat la tasca feta, amb la voluntat de redinamitzar el motor que ha fet possible tant la Unió com el valor de la ciutadania.

Hi ha, però, una nova esperança. Més enllà d'aquestes necessàries propostes sabem que la política consagrada no se'n pot sortir sola: sabem com n'és de improbable que des de l'interior de les quatre parets dels partits, els parlaments i les institucions es produeixin els canvis que calen, s'escolti la veu de la gent, dels barris, de les ciutats i pobles. Els acampats, els indignats, volen fer política. S'expressen d'una manera diferent i trencadora, amb veus fortes i noves. Els hem d'escoltar atentament perquè els necessitem, perquè ens interessen, perquè si els escoltem bé reconeixerem el ressò de la nostra pròpia veu anterior, la d'abans de passar per experiències de governs, transaccions, negociacions, interessos, flaqueses i capitulacions diverses. Aquesta veu qüestiona moltes decisions polítiques preses sota la pressió de l'Europa de Mercats. I ens diu que desitgen, volen participar en la construcció de l'Europa de la ciutadania. Benvinguts.