És la crisi econòmica un càstig diví?

La política viu a casa nostra avui d'esquena a la societat. Una profunda desconnexió amb la gent impera als despatxos de govern i als escons parlamentaris. No m'agrada gens el discurs de l'antipolítica. I entenc que l'imperi de Maquiavel com a teòric del realisme polític i alternativa a les utopies continua viu, des del meu punt de vista. Però sense el republicanisme que alberga l'obra de l'autor d'El príncep. Perquè aquella era època d'humanisme, amb l'ésser humà com a centre del món desplaçant la divinitat. Ara la política torna a la servitud d'un déu poderós al qual la humanitat ha de témer per la seva capacitat devastadora si no és honorat com cal. És el déu dels mercats. Al qual cada dia lliurem ofrenes en forma de sacrificis humans que anomenem desnonaments, acomiadaments laborals o retallades dels eixos bàsics de l'estat del benestar. El ritual té sacerdots i sacerdotesses en forma de polítics i banquers, uns altars a les borses i una multitud cridanera que espera que els sacrificis aplaquin la ira dels déus. Tornem a l'època tenebrosa de la Santa Inquisició i perdem llibertats a marxes forçades mentre se'ns demana cristiana resignació. I segurament hem estat nosaltres mateixos els que hem triat el camí a seguir. Ara, per recuperar la drecera cal tornar a l'humanisme. Posar el valor de les persones a davant de tot. I paradoxalment aquesta és la utopia. Enlloc no està escrit que els manaments dels mercats s'hagin de seguir sense dubtar. La política ha de recuperar la gent, però sobretot la gent ha de recuperar la política. Com a col·lectiu nacional caldria que cada ciutadà assumís la seva responsabilitat. I marquem les línies vermelles que cap dels nostres representants pot creuar. I en el cas dels catalans és evident: cap renúncia a les conquestes socials obtingudes en les lluites per un país de benestar equitatiu i ni un pas enrere en la defensa de la identitat nacional i la seva ampliació mitjançant el dret a decidir. I si els nostres dirigents s'entossudeixen a creure que el 10-J o el 15-M són expressions socials passatgeres generaran una frustració de tal magnitud que les conseqüències resulten imprevisibles. Preguem al déu de la raó perquè no sigui així.