Els retrats de l'ànima

Qui va ser el primer a dir que el rostre és el mirall de l'ànima? Si fos així, els retrats dels rostres serien directament les ànimes dels retratats, sobretot quan es tracta d'obres pictòriques passades per l'ull escrutador d'un artista. Quina estranya fascinació tenen els retrats de persones realitzats pels grans pintors? Com és que Eugeni d'Ors, tancat durant Tres hores al Museu del Prado, s'entreté tant davant l'autoretrat de Durero i sent que li vénen ganes de conversar amb ell?

Durant molts anys el retrat va ser considerat un gènere inferior a les pintures de temàtica religiosa o històrica. Els retrats dels clàssics, producte d'un encàrrec, responien als interessos dels retrats i projectaven imatges d'èxit o de poder. Goya va trencar aquest esquema quan va pintar éssers estrafolaris o dèbils mentals. Després vindrien altres gèneres: els retrats de les models, sovint amarats de complicitats secretes, i els retrats que es feien mútuament entre ells els pintors amics. Una variant dramàtica d'aquesta sèrie és la dels artistes plàstics condemnats pel franquisme que es retrataven els uns als altres en les llargues hores de presó. Tothom recorda el retrat a llapis de Miguel Hernández fet per Antonio Buero Vallejo. Buero va ser retratat, al seu torn, per Pedro Antequera, al qual va retratar Daniel Álvarez, captat alhora pel llapis de Buero. Ara mateix, al Museu d'Història de la Ciutat de Girona es pot veure el retrat patètic de Santiago Sobrequés fet per Lluís Pallarés, company de captiveri al camp de concentració de Santander. És en aquestes obres intenses en què apareix tot el misteri dels retrats com a miralls de l'ànima i com a imatge viva de les intimitats més pregones. També a nosaltres, com a Eugeni d'Ors, ens hauria agradat de poder conversar amb els seus protagonistes en aquells moments extrems de la seva existència, ànimes a flor de pell que deixaven al descobert les misèries i la grandesa de la condició humana.