La clau de la transferència tecnològica
Abans-d'ahir vaig assistir convidat a la col·locació de la primera pedra del nou edifici del Centre Tecnològic de Manresa (CTM). No és l'única bona notícia de les darreres setmanes relacionada amb els centres tecnològics de Catalunya, que mostren la culminació de l'aposta decidida per ells que vam fer la darrera legislatura i en paral·lel amb l'elaboració del Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació. Hem llegit notícies sobre noves edificacions de Cetemsa de Mataró i noves línies de recerca; sobre la fusió amb Ascamm del centre tecnològic aeroespacial per agafar massa crítica; de la creixent presència de Leitat en l'àmbit biotecnològic; de l'aliança amb gran potencial entre el Centre Tecnològic de Nutrició i Salut de Reus, la Fundació Alícia (gastronomia amb DO i salut) del Bages i el CEMTA (tecnologia alimentària) de Girona, etc.
Aquesta eclosió no és casualitat, com deia. La posició estratègica del centres tecnològics situats en la intersecció entre l'empresa i el món de la recerca, la professionalitat dels seus membres i l'impuls pressupostari dels darrers quatre anys, que els ha fet sortir de la marginalitat, expliquen el que està passant. També la tasca de classificació i qualificació que l'agència ACC1Ó, amb Carme Botifoll al davant, va realitzar: agrupar sota una sola marca, Tecnio, els més de 100 operadors tecnològics de Catalunya, classificar-los en tres nivells, des dels centres d'innovació tecnològica que apleguen més de 80 grups de recerca aplicada universitària, especialment politècnica, passant per la vintena de centres tecnològics petits i acabant amb els sis centres tecnològics avançats on es concentra més massa crítica i excel·lència.
Ho he dit i em toca tornar-ho a repetir. Qualsevol de les anàlisis fetes des de dintre i des de fora (i en vam fer uns quants d'alt nivell fa quatre anys) del sistema d'R+D+I i empresarial català detecta fortaleses en el nivell científic i en la capacitat emprenedora. I detecta febleses en l'escassa connexió i cooperació entre els dos mons, per tant, en l'escassa transferència i valorització de les capacitats científiques i, de vegades, fins i tot empresarials, que deixen al calaix o només sobre paper idees que acabaran desenvolupant o patentant altres països. I això en un moment amb l'atur al 20%, i pujant, és un crim social.
Per tant, felicitem-nos dels passos endavant fets per tota l'àrea Tecnio, sobre la qual recau l'enorme responsabilitat de fer de llançadora entre els dos mons. Confiem que les polítiques públiques continuïn adonant-se que aquí hi ha la gallina dels ous d'or. I finalment superem les mesquineses i corporativismes protagonitzats, de vegades, per l'alcalde de torn, per la universitat o la patronal de torn que impedeixen avançar cap a una aliança estable entre els sis centres tecnològics avançats de Catalunya, que permeti organitzar la galàxia de centres tecnològics i centres d'innovació, especialitzar-los i orientar-los a objectius de recerca que tinguin el màxim impacte social en poc temps. Per a això els centres tenen dues necessitats: aliar-se i obtenir com a clients les grans multinacionals amb presència a Catalunya i l'Euroregió que ajudin a fixar aquestes empreses al territori perquè els afegeixen valor gràcies al model de moda de la innovació oberta, i internacionalitzar-se cercant aliats entre els estats més potents d'Europa i que manen en el repartiment dels fons europeus, Alemanya i França, i aliats en els països petits extraeuropeus però que poden accedir a programes de la UE i que són líders en recerca aplicada en molts camps, com Israel i Suïssa. I tenen també una obligació: posar el seu coneixement al servei del teixit de pimes locals que tinguin voluntat innovadora, fer-los de tractor i ser capaços de trenar acords entre grups de recerca aplicada de Tecnio amb petites empreses; i fer aflorar capacitats tecnològiques que orientades a nous productes poden ser la salvació de centenars d'empreses. Dic que és obligació, perquè la temptació d'orientar els centres només a la captura de grans finançaments públics internacionals per sostenir projectes, però que no acabin impregnant el teixit propi, hi és. Però és un pecat caure-hi. Així doncs, de feina que no en falti.
