Democràcia: estructurar el poder

No hi ha dubte que la democràcia, entesa com la llibertat de l'individu respecte de l'estat però també com la cultura del consens per aconseguir objectius socials, comuns i compartits, rep un impuls definitiu amb la Constitució de Filadèlfia del 1787, en la qual neixen els EUA. Diu Tocqueville que l'èxit del federalisme americà es basa en quatre condicions: l'hàbit del govern local, la llengua comuna, una classe política dominada per juristes i creences morals compartides.

L'hàbit del govern local prové de la tradició anglesa, en què les comunitats s'organitzen per administrar-se sobre la base d'una aristocràcia local que manté aquest poder enfront del poder central representat pel Parlament. La llengua compartida és un atribut que té més importància de la que aparentment se li dóna, i això ho saben bé els nacionalistes i els separatistes. La classe política dominada pels juristes és essencial per mantenir una estructura de l'estat eficient i necessàriament complexa, l'essència de la qual és l'equilibri de poder. Potser són les creences morals compartides l'atribut més important, essencial, per aquesta forma de govern que evita la tirania, el centralisme jacobí i la burocràcia.

El cristianisme a l'Amèrica del Nord posa l'èmfasi en una visió protestant basada en la consciència i l'acatament voluntari, en lloc de l'autoritat i l'obediència que ha representat el catolicisme a Europa. És allà la llibertat sancionada per la religió, mentre que aquesta ha estat utilitzada a Europa per la repressió social i el manteniment de l'statu quo de les classes dominants que ha donat lloc a una reacció marxista que ha portat més a la confrontació que al consens. Aquests valors de la democràcia americana impregnats de la filosofia francesa i anglesa del segle XVII personalitzada i sintetitzada per Montesquieu, que demanava un equilibri de poder i una vigilància mútua d'aquests, reforça la idea de consens que està en l'essència d'aquesta nova estructura de l'estat. S'ha de reconèixer que ha fomentat més la justícia, la igualtat d'oportunitats, el govern dels millors i la llibertat que qualsevol altra cosa a Occident des del segle XVIII.

És aquest un atribut bàsic de la política americana que queda reflectit en la seva Constitució, que és més que el disseny de la maquinària política de l'estat perquè manifesta el conjunt de creences polítiques i morals que es volen per als seus ciutadans. El federalisme aspira a repartir l'autoritat i el poder entre el centre i la perifèria creant un nou sistema polític que protegeix l'autonomia quan l'aristocràcia local desapareix, com va ser el cas als EUA amb la independència en relació amb la metròpoli.

La teoria del consens té com a primer atribut la confiança en la llei, profundament arrelada als EUA, en contrast amb l'escepticisme europeu.

La pregunta cabdal, una vegada que Europa, primer pel temor de la guerra i després per la necessitat i oportunitat de beneficiar-se d'un mercat comú i compartit ha decidit evolucionar cap a una unió política, és si podrà utilitzar amb èxit aquest model polític de govern. No és segur. La idea francesa de l'Europa de les pàtries en què l'estat-nació tradicional es reforça i és la base de la nova legitimitat política no va en aquesta direcció. La creació i el ràpid augment de la burocràcia central a Brussel·les recorda més l'absolutisme francès de Lluís XIV i Richelieu, en què tots els ciutadans són deutors del poder central, que no pas les democràcies anglesa i americana amb segles d'història basades en el repartiment i l'equilibri de poder local i central.

Hi ha una manca de confiança a Europa en el govern i en la justesa de les lleis que fa molt difícil crear aquest consens que sí que existeix als Estats Units. No hi ha dubte que la confiança en la llei té un efecte notable sobre la identitat nacional i el patriotisme. No en tenim a Europa.

Tal com diu L. Siedentop, “l'èxit del govern representatiu a escala continental dependrà de la creació i el manteniment d'una cultura de consens, marcada per una supressió voluntària de l'escepticisme, una cultura en què el civisme respecte del procés d'elaboració de les lleis queda anul·lat per la confiança que emana de la llei mateixa i que no és altre que la convicció que aquesta es podrà canviar si no representa adequadament la voluntat popular”.

No sembla que hi hagi a Europa les bases de l'estructuració política que ha donat lloc a l'èxit dels EUA durant més de dos segles i que ha permès integrar una població immigrant superior a la local sense excessives dificultats i, sens dubte, sense rompre l'esperit fundacional dels pares de la constitució i l'estat: Washington, Hamilton, Madison, Jefferson i Adams. El lideratge polític que ells van representar i la tradició sobre la qual van actuar no es dóna a Europa quan s'ha d'evolucionar de la integració econòmica a la política. La creença popular que Europa avança lenta i ineluctablement cap a la unió política no és exacta. Ni comptem amb el consens social ni els governs que ara mantenen el poder estan disposats que aquest sigui compartit amb la Unió i deixi d'ésser aquesta una simple associació d'estats sobirans.

Hem fet a Europa el que es podia fer sense que cap força política o econòmica perdés excessiu poder, hem augmentat capes de govern però no les hem simplificat ni racionalitzat, i som ara en un punt en què avançar ja no és possible sense un canvi de paradigma que no és altre que el federalisme. Des de la racionalitat, malgrat Maastricht i l'euro i comptant amb el risc de la crisi econòmica, no hi pot haver optimisme. Necessitem més temps per fer conscients els ciutadans de l'absoluta necessitat de canviar cap al federalisme, però el perill de crear un govern central des del nacionalisme dels estats membres és que si no es fa amb equilibri aquest pot esdevenir burocràtic i ineficient. No queda tan clar que sapiguem evitar el foc sense caure a les brases.