Malbarataments, aquí i ara

Encara que tinguem fonaments, que els tenim molt lluny de tot victimisme gratuït, per queixar-nos de condicionants externs que llasten el nostre potencial econòmic i de benestar –sobretot l'escandalós dèficit fiscal amb la hisenda espanyola–, cal també establir criteris sobre l'eficiència interna de la nostra economia/societat. Els recursos disponibles són sempre escassos vers unes necessitats en principi il·limitades i escollir és a la base d'un argument tan humà com l'econòmic (Robbins arribava a enfocar l'ús alternatiu del temps limitat per una persona i Robinson Crusoe podia escollir entre fer-se un canal per l'aigua, una inversió per al futur, o el lleure).

Crec que podem parlar de malbarataments d'aquests recursos sempre escassos quan no se'n treu el fruit adient, quan els perdem de manera que es pot arribar a mesurar aquesta pèrdua respecte a la producció assolible amb un ús més eficient. Minva doncs del PIB, estimació sempre complexa. Els causants poden ser conductes privades, empreses o persones, o administracions públiques, o ambdues.

Però posem ja alguns exemples per a mi aplicables tant a Catalunya com a altres indrets: començo pel tan visible cas del nostre transport de mercaderies, del qual tant depenem. Només cal moure's una mica per observar que el transport per carretera és del tot predominant, amb costos que poden representar entre un 10% i un 15% del valor de la mercaderia; per tren –Renfe!- no arriba en cap cas al 10%, mentre que a prou països europeus entre el cost ferroviari i de vegades el dels canals suposa fins al 35%. És clar que encara estem esperant asseguts el corredor del Mediterrani i l'enllaç amb el port… Llast per exportar, doncs.

Un altre és l'elecció entre transport públic i cotxe particular, tan sovint ocupat per una sola persona. El cotxe privat és un estri caríssim: els costos privats ja se'ls coneix cadascú i prou que se'n queixen. Però es tendeix a oblidar els costos assumits, pel seu funcionament, pel sector públic: caríssimes infraestructures, sobretot en àrees urbanes, i manteniment també car: la necessària regulació (semàfors, senyalització, radars) i els controls policials de vegades molt intensos pels embussos; els costos de l'accidentalitat: trasllats i costos sanitaris creixents; campanyes d'informació; la contaminació, un 65% de la de Barcelona, amb el seu impacte social i sanitari i/o campanyes de correcció atmosfèrica… En conjunt un gran cost per a la Generalitat i els ajuntaments, ben per sobre de la fiscalitat del cotxe, que, per cert, en bona part va cap a l'Estat central.

Un altre exemple potser més plàstic o visible és el desaprofitament de les deixalles que encara practiquem a Catalunya, encara que s' hagi reduït en els darrers anys. Creu, lector, que reciclem tot el que podríem? Ho dubto: poca col·laboració en la classificació de les escombraries, processos incomplerts per arribar a fer-ne compostos o adobs de les orgàniques, la no-recuperació de paper o vidre...

I sí, encara m'impressionen els armaris o els calaixos plens de medicaments, caducats o no. Hi ha un abús de l'usuari, molt sovint automedicat!, consentit pel sistema sanitari, “de recepta fàcil”. Sento avisar però el copagament vindrà, amb un percentatge superior de pagament a la farmàcia, modulable per renda, i potser tenint en compte que la visita a l' ambulatori a Suècia són 8 euros.

A l'ensenyament, al costat de tots els arguments socials que vulguin, també hi trobem malbaratament: en l'abandonament escolar. Són recursos esmerçats al llarg d' uns cursos sense resultat. A ESO i batxillerat segurament és més tolerable. En l'àmbit universitari l'abandonament és molt alt, amb cost per alumne i curs fet (més o menys, ja m'entenen) de 8.000 euros, el 87% dels quals són d'aportació pública. També hi ha disfuncionalitats del tipus de subocupació o de sobreformació envers el que demana el mercat (aquest concepte del qual fugien com del dimoni els meus col·legues progres acadèmics) o, insisteixo, d' adaptació de les titulacions a les necessitats de la societat que paga.

Un tema menor per acabar: la proliferació de gossos a les nostres ciutats i viles. Em diuen que el seu cost particular mensual s'enfila fins als 250 o els 500 euros. D'altra banda, socialment, els seus amos i mestresses fan una gran ocupació dels espais públics, voreres, places, parcs, intensificada pels seus sovintejats comportaments incívics: per exemple no portar-los lligats, o no recollir les defecacions. Ah, i la seva contribució a la contaminació acústica, amb sorolls a cases i els patis. Qui ho regula de veritat tot això? Què paguen pel seu caprici? Ho saben com ho tenen a Anglaterra?

Ja he dit que reduir el conjunt d'aquests i altres malbarataments ens podria conduir a mesurar els guanys potencials en benestar (i producció).