Mas-Colell i la ‘res publica'

El risc de confondre servei públic i funció pública és semblant al de pensar que la pressió i l'esforç fiscal són la mateixa cosa. Si a això hi sumem un governant que no és polític de professió, el còctel comunicatiu pot ser incendiari: el conseller, poruc, diu que els funcionaris han de treballar més per menys en comptes d'explicar que s'ha de reformar la funció pública si es vol mantenir el servei públic; i els intèrprets setciències que tenim per polítics en deriven que si toquem la funció pública perillen els serveis. És clar que no ajuda gaire la sospita que CiU vol privatitzar serveis amb beneficiaris obscurs, ni pensar que els crítics potser sols pensen en el propi sou, però és evident que el segle XXI afronta tres reptes: l'energètic, el psicològic (la depressió com a gran malaltia) i aquest altre de saber qui treballa, qui no, i, per tant, qui paga la festa.

En el model napoleònic que Espanya importa de França i que l'autonomia catalana no ha fet gaire per millorar, l'administració pública és l'esquelet de l'Estat, i en ella la funció pública (a la qual teòricament s'accedeix per raó del mèrit i la capacitat en condicions d'igualtat) ostenta uns privilegis laborals que no tenen res a veure amb la manera d'accedir-hi (tant o més complicat que guanyar una oposició és aconseguir plaça a certes empreses i ningú pot tenir garantit el lloc de per vida). S'entén que aquesta perdurabilitat de la feina és una garantia d'una actuació administrativa objectiva, sostreta als canvis ideològics dels successius governs. Aquesta és la teoria, però la gent sap que la pràctica, amb comptades i glorioses excepcions, en dista moltíssim: moltes places obtingudes ho han estat per altres “conceptes” i entre altres “conceptes” pot comptar precisament el fet de l'afinitat ideològica amb el govern que ha convocat les places. Com al sector privat, si més no.

Per descomptat repensar la funció pública no evita altres injustícies, fraus, praxis delictives sempre esgrimides per qui diu que el sistema sols carrega contra els febles. Té raó qui així parla, el sistema no és just, i hauria de ser-ho; però mentre no arriben els herois, caldrà fer una mínima feina d'endreçar la casa. I per fer-ho cal la valentia que ningú gasta abans de les eleccions, però que ara, al governant, se li hauria d'exigir. Un parell d'exemples concrets, però no exhaustius: no cal que la sanitat o l'educació públiques les cobreixin funcionaris; això ho sabem molt bé a Catalunya, no sols per la concertació, sinó també per la gran quantitat de laborals que serveixen la cosa pública. Tampoc calen funcionaris entre els professors de les universitats públiques, on la prova del cotó és que ja no hi ha més places convocades i la figura del contractat laboral avança, mentre la Sindicatura de Comptes destapa “meravelles” de què mai hem gaudit, com ara que la ràtio d'alumnes per cada professor no arriba a nou...

Està tot per fer i tot és possible, sí, fins i tot eliminar duplicitats, rebaixar sous inqualificables en responsables de tercera i quarta fila, destruir canongies indescriptibles que s'amaguen en l'anonimat dels diaris oficials i distingir el funcionari que sempre està al peu del canó, que no s'absenta, que és capaç de continuar veient el ciutadà contribuent com a ésser humà. Però cap coratge es pot demanar si no és des del coratge. Veient l'efecte de les paraules del senyor Mas-Colell sobre els funcionaris vaig pensar que, com jo, havia ensopegat amb la comunicació política, la que viu a cop de titular i necessita una frase que no sempre porta l'ànima del missatge volgut. N'haurà d'aprendre, perquè ell governa; però el missatge serà igualment esfereïdor.