Sempre quedarà el futur
A vegades tinc la sensació que els periodistes viuen més. No pas pels 99 anys de Carles Sentís, el qual uns voldrien al cel i d'altres, a l'infern. La gràcia del periodisme és viure cada dia una situació diferent. Hi ha poques rutines, tret dels periodistes que prefereixen viure escarxofats a la redacció. Anys enrere aquests solien manar perquè les tecnologies no eren portàtils, mòbils: el telèfon, el teletip, la màquina d'escriure. Ara ja no: amb un smartphone fas el fet, a la redacció, a Montjoi, a la Mare de Déu del Mont o a Washington...
El blasmat Carles Sentís en va viure moltes per ser periodista, no pas per 99 anys; sap més el diable per periodista que per vell. No va exercir la integritat política: va festejar amb el feixisme, va ser al judici de Nuremberg contra els nazis, a l'enterrament de JFK, va denunciar problemes socials, va ser un defensor dels aliats, i li atribueixen el mèrit de la vinguda de Tarradellas –que no el podia veure–, i s'ho va muntar la mar de bé.
De totes les coses vistes per aquest personatge tan controvertit com Josep Pla o Francesc Cambó, dels quals cal matisar-ne tant les coses bones com les dolentes, el canvi tecnològic és el més important. Fins a final dels anys vuitanta es va redactar amb màquina d'escriure. Llavors van entrar unes computadores rudimentàries. Més endavant, les web. I el futur no sabem cap a on va. Hi ha futur i prou.
