Esfullant la margarida

Cami­nava de pressa, mirant a terra per esmor­teir el vent que em venia de cara, i he sen­tit que em deien: “Bon dia, xica! Que no vols flors, avui?”. En Mateu és d'un poble del Baix Camp, Riu­de­ca­nyes, i diu “els xics i les xiques” per refe­rir-se a la mai­nada i “els padrins i les padri­nes” per par­lar de la gent gran. M'he atu­rat davant de la parada de flors amb les mans a les but­xa­ques i li he expli­cat a en Mateu que ara ja no em puc per­me­tre com­prar flors fres­ques cada set­mana. Amb això de la crisi, he dit, ja saps...

Però en Mateu no és un home que et doni la raó com els bojos. Si no està d'acord amb el que dius t'ho dis­cu­teix, i això és el que ha fet men­tre jo ento­mava un cor­rent d'aire humit que pujava des de mar i fre­gava jus­ta­ment la can­to­nada que ocupa la seva parada.

La teo­ria del vell Mateu és que les difi­cul­tats econòmiques ens poden obli­gar a com­prar-nos un cotxe petit i uti­li­tari, enlloc d'un “cotxàs per pre­su­mir”, o pot­ser ens faran renun­ciar a sopar en res­tau­rants caríssims que ens ofe­rien plats vul­gars a preus d'estre­lla Mic­he­lin.

“Però mai! –diu, alçant la veu, posant-hi una mica de comèdia, com si fos el vell Dalí– mai de la vida hem de pres­cin­dir de les flors”. Agafa una galleda on té fei­xos de mar­ga­ri­des i n'agafa una. La des­tria de totes les altres i me l'ofe­reix, amb la seva tija llarga i rega­li­mant.

Es una mar­ga­rida de fulles blan­ques i botó groc, com ha de ser. L'hi agra­eixo amb un som­riure men­tre ell con­ti­nua el seu dis­curs: “Mai hem de resig­nar-nos a per­dre opor­tu­ni­tats de bellesa: ens hem d'acos­tar al mar, con­tem­plar-lo, sen­tir la remor de les ona­des, olo­rar-lo; hem de mirar sovint els ulls de les per­so­nes que esti­mem, atu­rar-nos-hi una estona; hem de...”.

L'aturo: “Tot això que dius no costa diners, Mateu, i les teves flors sí”, li deixo anar amb mitja ria­lla. El vell riu i mor­mola per sota el nas: “M'has enxam­pat!”. He començat a esfu­llar la mar­ga­rida: “sí, no, sí, no”. Men­tres­tant, en Mateu ven un test de gazànies gro­gues a una senyora que el rega­larà a la seva veïna, que l'aca­ben d'ope­rar del menisc i avui torna a casa. Men­tres­tant he aca­bat d'arren­car els pètals.

De la mar­ga­rida només en queda el botó dau­rat i en Mateu em pre­gunta: “Què diu? M'esti­mes o no?”. Esclato en una ria­lla: “Diu que sí, que t'he de com­prar flors a pesar de la crisi”. Marxo abraçant unes mar­ga­ri­des blan­ques com la que m'ha donat la res­posta que bus­cava.