No són gratuïtes

El 29 de gener de 2002, en el discurs sobre l'estat de la Unió, George Bush va parlar de l'eix del mal tot referint-se a l'Iraq, l'Iran i Corea del Nord. Què se n'ha fet, d'aquells països? A l'Iraq –l'únic militarment intervingut– existeix una naixent democràcia que vol organitzar la convivència a través del vot. L'Iran –una teocràcia amb aspiracions hegemòniques– continua el camí vers una nuclearització que fa perillar la pau i estabilitat de la zona i el món. El que sabem d'aquesta autocràcia estalinista hermètica que és Corea del Nord –plantes d'urani enriquit, programa de desenvolupament d'armes nuclears, atacs militars contra illes de Corea del Sud– no suscita grans esperances.

En pronunciar el discurs sobre l'eix del mal, George Bush va ser durament criticat. Precisem: va ser durament criticat –on, sinó?– a l'Europa occidental. Ja saben: imperialista, feixista, genocida i altres floretes. La nota pintoresca la va donar Rodríguez Zapatero amb aquest somni d'adolescència i mostra de racionalitat simplista que és l'Aliança de Civilitzacions. Deu anys després del discurs de Bush, no sabem on som. D'una banda, Barack Obama, després d'haver continuat la intervenció a l'Iraq encetada pel seu predecessor, anuncia la retirada de l'Afganistan en un moment crític. I no sols això, sinó que sembla conformar-se amb un Iran i una Corea del Nord nuclearitzats i no sap què fer davant d'un Pakistan que pot caure sota el poder del fonamentalisme islamista. El curiós del cas és que els republicans nord-americans també aposten per la inhibició en política internacional. Una majoria de republicans volen que les tropes nord-americanes –el gendarme del món està cansat i amagrit– tornin a casa. Què succeeix als EUA? La crisi econòmica, el cost financer de les missions militars a l'estranger, les enquestes d'opinió desfavorables a la guerra, així com les eleccions presidencials de 2012, explicarien l'aïllacionisme dels polítics nord-americans.

Si els EUA fan la migdiada en matèria de política internacional, la UE segueix dormint. Res de nou en un continent –Primera i Segona Guerra Mundials, Sèrbia, Kosova, l'Iraq i, en bona mesura, Kuwait i l'Afganistan– que encara creu en la beatífica pau perpètua kantiana. Res de nou en un continent que no disposa d'un pilar de defensa sòlid. Un detall: en els últims deu anys, la despesa europea en defensa ha disminuït un 15 per cent. Un altre detall: els països de la UE són els primers –quan hi van– a l'hora de fugir dels conflictes militars. Els nord-americans, amb to burleta, acostumen a dir que els europeus poden dedicar els seus esforços i energies a la recerca de la felicitat gràcies al bel·licisme d'uns EUA que posen soldats i diners en defensa de la seguretat i llibertat occidentals.

Si els EUA fan la migdiada i la UE dorm, qui pot garantir la seguretat occidental? Parlem de l'OTAN. A la cimera celebrada a Lisboa el novembre de 2010, l'Aliança Atlàntica va aprovar el nou concepte estratègic. Una cita explicativa: per defensar els “valors i objectius universals i perpetus” –drets humans, democràcia, llibertat individual, llei i seguretat–, l'OTAN es proposa d'actuar “allà on sigui possible i quan sigui necessari”. D'aquesta manera, l'OTAN recupera la política internacional de l'època Bush i el concepte de seguretat global segons el qual la frontera entre seguretat interior i exterior desapareix. L'OTAN està desperta –es prepara també per fer front als atacs del ciberespai, firma acords amb Rússia per a la construcció de l'escut antimíssils, estableix protocols de col·laboració amb Austràlia, Corea del Sud, la Xina i l'Índia–, però la seva capacitat és limitada. L'OTAN és conscient del perill existent, que nosaltres també som vulnerables i podem ser l'objectiu d'agressions i atacs. Però a l'OTAN li escurcen el pressupost: els EUA s'han cansat de pagar i la UE no vol pagar. La seguretat i la llibertat no són gratuïtes.