Vellesa arraconada
Què o qui marca la frontera social entre la maduresa, la plenitud humana en els diversos dominis de la societat, i la vellesa, condemnada a l'ostracisme social? La diferència és summament important, car l'edat biològica no ho diu tot. Si és un què, com l'estat dels òrgans i de les funcions de la persona reputada vella, la qüestió es pot objectivar i, aleshores, moltes persones podrien continuar sent socialment productives i útils. Si hi ha un qui que determina el pas inexorable a la vellesa social, en aquest cas intervé una aleatorietat i un tracte socialment injust. Avui dia el qui domina àmpliament sobre el què.
Es pot parlar, com passa amb aparells i màquines, d'una obsolescència programada de la gent activa entre els 50 i els 60 anys pels executors de les idees dominants. Els treballadors d'aquestes edats resulten més cars a l'empresa, cosa que no vol dir que rendeixin menys. Substituir-los per personal jove més econòmic, amb contracte precari i fàcils d'acomiadar, és una pràctica freqüent. Fins i tot, moltes de les víctimes accepten la pràctica i aspiren a jubilar-se abans d'hora, encara que sigui a costa de perdre pensió i, en el fons, de perdre vida, ni que arribin després a una edat avançada. L'excusa de les empreses, crisi econòmica a banda, és la suposada minva de productivitat del treballador gran i les dificultats, també suposades, per acomodar-se a les noves tecnologies i a les noves tècniques d'organització del treball. Queden lliures d'aquestes suposicions presidents i directius empresarials, sobretot de la banca: Emilio Botín-Sanz del Banc Santander frega els 77 anys i Francisco González Rodríguez, del BBV, els 67.
Ian Robertson, un dels més prestigiosos especialistes en rehabilitació cerebral, afirma que “les investigacions proven que sovint la gent gran és més eficient que els joves per avaluar cadenes d'esdeveniments complexes, particularment situacions ambigües que impliquen comportaments humans. Els grans tendeixen a veure aquests fets en termes d'interacció entre les circumstàncies externes i les qualitats personals dels individus. Els joves són menys propensos a analitzar els esdeveniments d'una manera tan complexa i madura”.
Però no sols en l'economia s'amortitzen les persones a edats de balafiament social. En l'exercici de la política, en què l'experiència compta molt, també regna una mena d'obsolescència. Una de les crítiques que es fan a la candidatura d'Alfredo Pérez Rubalcaba és que d'aquí a pocs dies complirà 60 anys. Segons els crítics, seria un home del passat, com també ho seria, d'acord amb l'edat com a única regla de valoració, Josep Antoni Duran i Lleida, un dels polítics més actiu, brillant i popular de l'escenari català i espanyol. A Espanya menys d'un 4% dels representants polítics tenen més de 64 anys.
Naturalment que hi ha octogenaris i nonagenaris d'ací i de fora que destaquen i són reconeguts com una referència intel·lectual i moral: Albert Manent, José Luis Sampredo, Stéphane Hessel, Edgar Morin, Hans Magnus Herzenberger... o els recent traspassats Jorge Semprún, Ernesto Sabato, José Saramago... Assenyalem de passada la paradoxa que els personatges esmentats han conreat les humanitats, una dedicació estimada per alguns mercaders, consellers i ideòlegs inútil.
Però la immensa majoria de les persones grans estan i se senten arraconades i desaprofitades com qualsevol estri en desús o producte caducat. A aquest injust abandó social s'afegeix la penúria econòmica per unes pensions mitjanes notòriament insuficients. Com es pot viure a Barcelona, una de les ciutats més cares d'Europa, amb ingressos inferiors al salari mínim interprofessional? Aquesta és la situació de més d'un terç dels més grans de 65 anys que resideixen a la ciutat.
Si el problema ara és humiliant per a la gent gran i escandalós per a la societat que l'incuba, les projeccions d'Eurostat anuncien que a Espanya el 2060 la població més gran de 65 anys s'haurà duplicat. L'actual ja representa un 18% de la població total. És evident que cal un canvi cultural i social profund en la consideració de la vellesa. Probablement es passarà del qui al què en la definició social de la vellesa.
