Només hi ha deu històries

El cas Dominique Strauss-Kahn m'ha fet corroborar un vell pressentiment: en el si dels mitjans de comunicació de masses només hi ha deu històries dignes de ser repetides periòdicament. Potser són una dotzena, potser vint. No n'he fet mai un recompte exhaustiu. El cas és que es tracta d'una cosa molt limitadeta, irrisòria. La història de Strauss-Kahn no falla mai. Hi havia una vegada un mascle poderós d'edat provecta que va voler abusar d'una càndida noieta, ingènua i inofensiva, emprant la força bruta i la seva autoritat patriarcal. És una història més vella que l'anar a peu: l'hem sentida des que érem petits i, en aquest sentit, serveix per reforçar les nostres creences i atorgar consistència als prejudicis. Hi ha moltes noietes ingènues, càndides i inofensives que també la coneixen, aquesta història; i com que saben com acaba, sovint hi juguen (amb la intenció de guanyar, per descomptat). De vegades hi juguen, fins i tot, sense ser tan ingènues, càndides i inofensives com l'estereotip retratat a la vella faula, i llavors l'entrellat de la història es complica una mica. És justament el que li ha passat a la suposada partenaire del tal Strauss-Kahn. El problema és que sí que hi ha homes poderosos que abusen de dones indefenses, de vegades d'una manera esgarrifosa i d'altres d'una manera més subtil però igualment humiliant. Per desgràcia no és cap invent, això: és una història vella, sòrdida, espantosament real. El que ho transforma en una cosa sospitosa i cada cop menys creïble és precisament l'abús del relat estereotipat que en fan, d'una banda, els mitjans de comunicació i de l'altra algunes falses víctimes.

Però hi ha altres relats –no gaires més– i per sort no són tan tràgics. Molts estan directament emparentats amb contes de fades i altres històries d'origen remot. Les coneixem tan bé, aquestes històries, les hem sentides tants cops, que sovint sembla malaguanyat no redactar una bona notícia per culpa d'una molesta i inoportuna realitat. Un exemple. Quan fa una colla d'anys Carles d'Anglaterra es va fixar en una senyoreta anomenada Diana Spencer, la temptació de redactar una vegada darrere l'altra, al llarg de molts mesos, incansablement, diàriament, l'entranyable història de la Ventafocs semblava irresistible. Tant hi feia que la noia en qüestió fos filla del vuitè compte dw Spencer, i néta per part de mare del quartt baró de Fermoy, i que les lliures esterlines li sortissin per les orelles: era i és tan colpidora, la història de la Ventafocs! Ni parlar-ne, doncs, de deixar-la escapar. Primer els tabloides britànics més destralers, i posteriorment la premsa d'arreu del món, van transformar Diana Spencer en la caricatura de la noieta humil que coneix un príncep. Qualsevol altra història hauria semblat improcedent, inadequada, intempestiva i, sobretot, decebedora. Calia satisfer les expectatives narratives més profundes del personal. En aquell moment, per exemple, tothom sabia que la futura Princesa de Gal·les era una persona emocionalment molt inestable i amb unes capacitats intel·lectuals per sota de la mitjana, que li van impedir culminar amb èxit l'escolarització elemental. Tots aquests detallets no encaixaven de cap manera amb la història de la Ventafocs, i per això, només per això, van ser omesos sistemàticament.

El ciclista francès Laurent Fignon, que va morir de càncer el 2010 amb només 50 anys, també és un bon exemple. Fignon va guanyar el Tour de França dos anys seguits, el 1983 i el 1984. Diuen els entesos que era un bon ciclista... però amb això no n'hi ha prou per construir una bona història. Resulta que aquest bon home tenia unes quantes diòptries i portava ulleres. La forma d'aquestes –daurades i arrodonides– no era la que s'espera en un esportista, sinó més aviat en un intel·lectual. Va ser així com la premsa va començar a anomenar-lo Le professeur. Ja tenim una bona caricatura, un personatge mediàticament atractiu, un objecte periodístic identificable. Només calia arrodonir-lo, polir-lo, perfeccionar-lo des d'una perspectiva narrativa –a còpia d'invencions, naturalment–. Fou així com els periodistes van començar a fer-li preguntes sobre els seus gustos literaris i les seves afinitats filosòfiques, sobre pintura barroca i polifonia renaixentista. Fignon, pobret, es va adaptar precàriament al personatge que li proposaven, i el joc, d'un patetisme homologable, va durar uns quants anys.

Hi ha deu o dotze històries catalogades, potser més. En tot cas són molt poques i sempre són les mateixes, amb poquíssimes variacions substancials. La majoria són universals però estan ben adaptades a cada època i a cada context cultural. Això fa que la majoria de fets que adquireixen l'equívoca categoria de notícia resultin, en general, previsibles. Per exemple, si ara m'expliquen aquell bonic conte –invariable des de fa molts anys– de l'adolescent nord-americà que funda una empresa d'èxit, podré anticipar que: a) va començar per força en un garatge, no pas en un altre lloc; b) va fracassar a l'escola i ningú s'esperava res d'ell, etc. Ara, en ple estiu, aquest tipus de collonades creix exponencialment. La culpa –si és que podem parlar en aquests termes– no és dels periodistes, com se sol dir, sinó d'una inèrcia molt antiga. Més que conèixer, el que veritablement ens agrada és reconèixer –i reconeixer-nos en– les històries que ens expliquen; per això són tan previsibles. Si Dominique Strauss-Kahn fos també, posem per cas, un virtuós de l'oboè ningú no ho explicaria. No hi hauria història, no hi hauria tòpic.