La barra de Zapatero

El virtual president en funcions del govern espanyol és d'aquell tipus de barruts que, amb somriure beatífic i to cordial, us conviden un dia a fer un bon sopar per celebrar la llarga amistat que us uneix i, quan heu tornat a casa, no sabeu ben bé com ha anat però us adoneu que heu acabat pagant el compte del restaurant, les copes de sobretaula, els taxis i totes les rondes en un bar on ni tan sols no teníeu ganes d'entrar. I que, ben mirat, tampoc us unia cap amistat especial amb aquell pesat que us ha promès l'oro i el moro i us ha explicat sopars de duro i us ha venut mil i una motos però totes sense gasolina.

Si es coneixen només de lluny, aquests personatges solen estar ben considerats en els cercles menys íntims. Són empàtics i convincents. Sedueixen. Captiven. Ensarronen.

És el cas de l'imminent expresident dels espanyols. Ara no faré pas la llista d'abraçades i copets a l'espatlla simbòlics i de promeses incomplertes amb Catalunya, perquè un articlet com aquest no allarga prou. Però suposo que cap de vosaltres no dubta que el defenestrat líder del socialisme espanyol té menys paraula que pèls tenen els lleons de la porta del Congrés. Per això quan vaig escoltar ahir Zapatero demanar a les comunitats autònomes, amb cara de severitat, que fessin el favor de “complir amb la seva responsabilitat”, o dir, impertèrrit, que “els compromisos hi són per complir-los”, vaig pensar que no sé què és pitjor, si pensar que té un morro que se'l trepitja o concloure que a Espanya governa un senyor que no és conscient que cada cop costa més escoltar-se'l i aguantar-se el riure, per no plorar.