Viure mata

És normal, però significatiu, que la mort d'Amy Winehouse hagi suscitat més articles sobre la seva edat que no pas sobre la seva música. Quan era petit, el primer que feia quan buscava un personatge important a l'enciclopèdia, era mirar quants anys havia viscut. Jo tinc vocació de liquen, és a dir, que sóc estalviador i que prefereixo arribar a vell més que no pas tenir una vida intensa i curta. M'agrada estar aquí, a la terra, envoltat d'humans. Conec una pintora de talent que, per no acabar com el rosari de l'aurora, va deixar els pinzells i ara és mare de tres fills preciosos; no sé si mai tornarà a pintar. Cadascú s'organitza com pot. Hi ha carallots que viuen tan a prop de l'infern que per trobar sentit a la seva vida necessiten menysprear tot allò que la qüestiona; aquests carallots també m'agraden. Jo en tinc prou amb poca cosa, segurament perquè em puc recollir en un món ple de jardins i de paisatges d'infantesa, i d'històries d'amor que m'encanta recordar. El meu ideal és viure molt, però no crec que la longevitat sigui un valor absolut. Fer-me gran m'ha ensenyat que cadascú té un ritme, i que protegir aquest ritme de les pors dels altres és duríssim però imprescindible per arribar a fer alguna cosa amb cara i ulls. A mi, m'agradaria viure molts anys perquè sóc lent i aspiro a fer unes quantes coses bé. Però ni tothom ha d'arribar a vell ni jo he de viure més de pressa. En tota cosa que fas realment bé hi ha sempre una renúncia. Si tinguéssim més present això, parlaríem més de la música de Winehouse i no tant sobre la seva edat. Moralitzar amb la vida dels altres és un recurs típic de covard que necessita justificar les seves pròpies tries.