L'etern retorn a casa

En la tra­dició homèrica, la Ilíada i l'Odis­sea són com les dues cares d'una mateixa moneda. Segons Car­les Mira­lles, “s'il·lumi­nen recípro­ca­ment”, tot i que cada poema con­serva la seva pròpia idi­o­sincràsia. Des de la meva pers­pec­tiva de lec­tor neòfit, la Ilíada és un poema tem­po­ral­ment lineal men­tre que l'Odis­sea juga amb el temps frag­men­tat com ho faria la memòria. A més, Ulis­ses no ha d'enca­rar una opo­sició –simbòlica i real– com la d'Hèctor cap a Aquil·les. En aquest sen­tit, goso afir­mar que l'heroi de l'Odis­sea repre­senta una forma moderna d'indi­vi­du­a­li­tat, capaç de por­tar fins a les últi­mes con­seqüències els seus actes per tal d'arri­bar a Ítaca.

Només així s'entén que Ulis­ses renunciï a la immor­ta­li­tat quan Calipso li ho pro­posa amb la intenció de rete­nir-lo al seu cos­tat. Ateny, doncs, l'heroi, la seva huma­ni­tat i en esde­ve­nir un mor­tal rein­venta el con­cepte de viatge. Un viatge que en rea­li­tat esdevé un retorn i que alhora deter­mina la idea de la vida: no hi ha vida sense risc i en arris­car és que t'esti­mes la vida fins al punt d'accep­tar la seva pèrdua; la seva fini­tud li con­fe­reix un valor extra­or­di­nari. Per això Ulis­ses baixa a l'Hades. El viatge, doncs, com a sinònim de la vida: tot viatge és un retorn i així ho és la vida en la seva relació cons­tant amb l'ori­gen de les coses.

I és que no me'n puc estar, de pen­sar en el viatge –i en la vida–, ara que l'època esti­val pro­pi­cia un “temps lliure” que molts apro­fi­ten per viat­jar. Com si a la resta de l'any l'esde­ve­nir de les hores estigués dis­po­sat en un ordre pre­es­ta­blert i, per con­tra, en arri­bar les vacan­ces, el temps s'alli­berés de les nos­tres ser­vi­tuds. Un temps per entrar “en un port que els teus ulls igno­ra­ven”, en parau­les de Kava­fis.

I també per “apren­dre i apren­dre dels que saben”. Apre­nen­tatge, penso, que ens vol nàufrags abans d'arri­bar, com Ulis­ses, a la terra d'Esquèria. Una terra on troba Nau­sica, filla d'Alcínous, rei d'uns súbdits que viuen benau­rats una vida rega­lada a l'empara del seu regne. Temp­ta­dor roman­dre-hi. I tan­ma­teix, Ulis­ses tria de bell nou el peri­ple. El canvi. La incer­tesa. L'esforç de viure la vida. Ell, doncs, pren una decisió: es com­pro­met i rebutja la qui­e­tud d'un indret segur per endin­sar-se de ple en la rea­li­tat. Al meu parer, una metàfora de la vigent crisi de valors que afecta el món occi­den­tal: res no ens és donat i cal gua­nyar-s'ho tot, fins i tot la Idea que ens motiva i que cal tenir de totes totes.

Així, el relat del des­cens a l'Hades il·lus­tra com cap altre les cir­cumstàncies de l'heroi. Viatge en el viatge, la figura èpica d'Ulis­ses jus­ti­fica, en endin­sar-se en el país dels morts, la seva tria per la vida. Mira­lles ho explica ben clar, “la manera com viu” recorda “que la vida de l'home és un espai envol­tat per la mort; que la mort és con­dició de la vida com la viuen els humans. El seu retorn és la vida”. I jo afe­geixo, el retorn de l'Hades –on troba un Aquil·les afli­git–, pre­ci­sa­ment el lloc d'on ningú torna, con­firma aital idea i demos­tra, en certa mesura, la supe­ri­o­ri­tat de la seva empresa i llur volun­tat de poder.

Nosal­tres som el límit. Tot està per fer. Cal, doncs, posar-se a prova. Triar com fa Ulis­ses la pròpia soli­tud no resulta fàcil. Gim­fer­rer ja ho va dir: “El poema sem­pre ens supera”. Però el viatge –la vida– ens apropa al repte i aba­ra­tir-lo o no depèn de l'acti­tud de l'home que eri­geix el seu relat. Cal ser, retor­nant a Kava­fis, “valent de goig” en l'etern retorn a casa.