Pressupostos públics
El debat polític ha estat darrerament molt ocupat pel dèficit del 2010 deixat pel govern anterior i que naturalment ha heretat el nou sorgit de les darreres eleccions. Aquest sempre és el cas, però el fet que el govern de CiU hagi iniciat la seva activitat els darrers dies de desembre ha fet més visible aquesta circumstància. El que no és discutible i quasi ningú discuteix, és la xifra del dèficit pel 2010 i el deute acumulat que s'ha de finançar mitjançant endeutament. La base del debat i fins i tot l'acusació d'uns respecte a d'altres és la qualificació i la raó del dèficit. Aquest es pot produir com a conseqüència que les despeses s'han incrementat en excés, els ingressos s'han reduït de manera inesperada i no han estat compensats per una reducció de despeses o una combinació de les dues circumstàncies. La comparació dels comptes de la Generalitat amb els del govern central pot ser una manera d'entendre les eventuals mancances i febleses del nostre sistema de finançament que en gran part estan en l'origen del problema.
Els ingressos de la Generalitat de Catalunya provenen d'impostos directes, indirectes i transferències del govern central. Del 2007 al 2010 la recaptació d'impostos directes no ha variat sensiblement, menys d'un 2% tant a Espanya com a Catalunya, però la dels impostos indirectes s'ha reduït un 42% a Catalunya i només un 20% els del govern central. Els impostos indirectes de la Generalitat estan més lligats a l'activitat immobiliària i, per tant, s'han reduït més que els del govern central. Descomptades les transferències del govern central, la reducció d'ingressos via impostos de la Generalitat del 2007 al 2010 ha estat d'un 25% mentre que la del govern central ha estat només d'un 4%.
D'aquí es podria extreure una primera conclusió. No tenim una estructura fiscal equilibrada perquè els nostres impostos són més sensibles a la reducció d'activitat econòmica, crisi, que els del govern central. És cert, però, que la millora del finançament, és a dir, l'increment de les transferències del govern central a la Generalitat, ha augmentat del 2007 al 2010 un 43% bàsicament com a conseqüència del nou model de finançament pactat pel govern tripartit, però això no compensa la precarietat de la nostra recaptació fiscal per la naturalesa dels impostos que el govern central assigna a Catalunya.
Pel que fa a les despeses socials, és a dir, Educació, Sanitat i Protecció i Promoció Social, són aquestes el 64% de la despesa total de la Generalitat però només el 52% de la del govern central. El pes d'aquesta despesa en temps de crisi puja inevitablement: entre 2007 i 2010, el 19 % a Catalunya per sanitat i educació i el 23 % a Espanya a causa del cost de l'atur i les pensions, ja que la sanitat i l'educació estan transferides a les comunitats autònomes. És aquesta despesa proporcionalment més importat a Catalunya que al conjunt de l'Estat i és, per tant, la causa d'un dèficit de difícil compensació quan es redueixen els ingressos perquè s'ha de retallar d'una manera radical, com ha fet el govern de la Generalitat des del gener, les despeses no fixes, bàsicament les inversions, per contenir la despesa total. Només es pot actuar sobre un 36% del pressupost en el cas de Catalunya i del 48% en el cas d'Espanya, la qual cosa redueix el marge de maniobra i obliga a reduir la inversió pública dràsticament quan és aquesta la que genera activitat econòmica. És, per tant, un doble problema.
Una de les despeses corrents que més directament representen l'eficiència de la gestió pública és la despesa de personal: si aquesta augmenta de manera important significa que el cost de l'acció pública augmenta sense que aquesta tingui ni més profunditat ni més abast. És un argument recurrent en els debats dels pressupostos que l'oposició critica habitualment als governs. Si comparem entre 2007 i 2010, l'increment de la despesa de personal ha estat del 6,5% a Catalunya i del 5% a Espanya. Si es té en compte que l'increment de salaris majoritàriament regulats per conveni a la funció pública, a causa de la inflació i l'increment d'antiguitat del personal, és un 4% per aquests anys, es veu que la ineficiència del sistema ha estat d'1 i 2% anual per Espanya i Catalunya, la qual cosa té un impacte però no explica la situació de dèficit generat en aquests darrers anys a Catalunya.
El dèficit de pressupost des de fa anys ha provocat que el pes del servei del deute, amortització de préstecs i interessos, en el pressupost de la Generalitat hagi augmentat un 22% del 2007 al 2010, amb un efecte sobre el nostre desequilibri pressupostari que l'accentua i l'empitjora de manera significativa. Les conseqüències d'aquesta forçosament superficial anàlisi són que el dèficit de la Generalitat s'ha produït com a conseqüència d'una reducció dels ingressos fiscals per la precarietat dels impostos que corresponen a Catalunya molt lligats al cicle econòmic, i a la rigidesa de les nostres despeses que són en més d'un 60% difícilment modulables perquè responen a despesa social, educació i sanitat.
Això subratlla la necessitat de renegociar un acord fiscal amb l'Estat per reduir aquestes mancances del nostre sistema financer però sobretot per reduir el nostre dèficit fiscal, que representa una quantitat anual d'uns 15.000 M€, de l'ordre del 40% del pressupost total de la Generalitat, i que no tot però sí una part significativa hauria de poder-se reduir a mitjà termini. Sembla aquest l'objectiu polític del govern de la Generalitat en els propers quatre anys. Té absoluta lògica però és important un cop més que “l'estètica” no ens perdi.
Cal centrar-se en el que és important malgrat que la crítica sobre el millor ús i major eficàcia de la gestió dels diners públics està sempre justificada.
