Bons insults blancs

¿Oi que deu poder establir-se una relació directament proporcional entre la desaparició de la cuina tradicional (per pura i simple extinció biològica de qui n'havien estat les grans protagonistes: àvies, mares, padrinetes) i la proliferació de tot de llibres destinats a preservar els receptaris aproximats d'aquelles delícies gastronòmiques d'antany?

Doncs semblantment deu esdevenir-se amb la substitució de la llengua: com més aquesta es veu minvada en els seus espais comunicatius de col·loquialitat, més de llibres apareixen amb ànim, si més no, de fixar un llegat lèxic en vies d'arraconament gradual.

I vet aquí llavors com en un àmbit tan sensible a l'abandonament com és ara el d'insults i de brofegades, sorgeixen obres destinades a contrarestar-ne la pèrdua amb la deguda constància escrita. N'és una la de Pere Verdaguer: Diccionari de renecs i paraulotes (Perpinyà: Llibres del trabucaire, 1999). Inventari copiós i fins profús, equipol·lent en aquest camp semàntic d'allò que el Diccionari Alcover-Moll és en relació amb el conjunt diacrònic i diatòpic de la llengua tota.

Una altra, de ben recent, és Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! de Joaquim Ventalló. Aquest, amb el pretext de traduir al català les aventures de Tintín, d'Hergé, i de la necessitat de trobar equivalents a les efusions imprecatòries del capità Haddock, va crear un riquíssim i variat repertori d'improperis, ara aplegat en forma de llibre per A Contra Vent Editors.

Si en l'aportació de Verdaguer, extreta del tumultuós cabal de l'idioma, tot hi té cabuda, en la de Ventalló, fruit tant de l'observació de la llengua viva com de la proposta teòrica, sols hi trobem allò que avui en diríem políticament correcte. Representa el màxim grau d'insultologia acceptable pels partidaris de la Lliga del Bon Mot.