La col·leccionista
El do de l'amistat
Les nits d'estiu –càlides, lleugeres, sense pressa– són el moment més adequat per allargar les converses que no porten enlloc. Entorn d'una taula que encara conserva les restes d'un bon sopar, s'escuren els culs d'ampolla i, si encara fuma algú, s'encenen les cigarretes que omplen la foscor de punts de llum. Algú busca una rebeca o es protegeix el coll amb un fulard de tons vistosos –estiuencs–. És aleshores quan algú formula una pregunta que no va adreçada a ningú en concret, com qui llança els daus damunt la taula jugant al pòquer: quin do demanaríeu si s'aparegués el geni dels desitjos? Quin talent us agradaria tenir? Quina qualitat envegeu dels altres? Primer hi ha un silenci, cadascú rumia per dins i finalment algú gosa ser el primer. Aquell a qui tenim per un científic meticulós i brillant voldria ser creatiu, tenir aptitud per a la cosa artística. La que és dolça i afectuosa confessa que voldria saber dir que no. L'amic que admirem per la seva capacitat de treball i per la seva ambició professional ens sorprèn desitjant la capacitat per relaxar-se, per sentir-se còmode en el silenci, per oblidar-se dels neguits quotidians. Aquella a qui el primer amic envejava el talent artístic –pinta i dibuixa, fa sorgir platges o jardins del no-res en una tela blanca– assegura que el do que més desitja és saber comunicar. “Trobar les paraules adequades per expressar-me, fer entendre els meus sentiments amb delicadesa, deixar clara la meva opinió sense passar-me ni quedar curta, escollir bé els adjectius per poder matisar i precisar, encertar les preguntes i clavar les respostes, plantejar els dubtes i consolidar les certeses”. L'amic més modest de tots assegura, amb rotunditat, que a ell li estaria bé qualsevol talent, perquè no en té cap. S'alça un cor de veus de protesta. Ell hi insisteix: “No és falsa modèstia, considero que em defenso correctament en la majoria dels àmbits de la vida, però no tinc una habilitat que em faci diferent dels altres, un do que ompli de sentit la meva existència”. “Sóc bo en la vulgaritat”, diu, reblant el clau. Tot d'una, li plouen demostracions d'afecte, manyagues, petons, abraçades, un li recorda aquella ocasió que li va fer companyia, l'altra li agraeix la seva ajuda en un moment molt delicat. Llavors ho entenem: ell, el nostre amic, té el do de l'amistat. És un gran amic, un amic excel·lent. Alcem les copes i brindem per això.