La Barcelona dels “indignats”

Contràriament al que creuen els “indignats”, la democràcia real no existeix. La democràcia, cal recordar-ho, és un conjunt de regles formals de procediment que permet de triar uns representants que prendran decisions en funció del càlcul de la majoria. Altra cosa és que els mecanismes democràtics –sistemes de control i contrapesos, crítica pública, canals d'intermediació– no funcionin bé. En tot cas, la democràcia fa que governi –les urnes!– qui té el suport popular per fer-ho.

Imaginem, per un instant, que a la ciutat de Barcelona s'instaurés una democràcia real a la manera dels “indignats” que reivindiquen –exigeixen, són així de pretensiosos– el plebiscit permanent sobre les decisions preses per ajuntaments i parlaments així com la ratificació o revocació també plebiscitària dels càrrecs polítics. La democràcia real faria que Barcelona no tingués ni la Vila Olímpica, ni el TAV, ni el districte 22@ i tantes altres coses –tot plegat el resultat d'una especulació capitalista que només beneficia els bancs, dirien– que han convertit la ciutat en una capital moderna. La democràcia real faria també que la ciutat tingués, pel cap baix, gràcies a la ratificació permanent dels càrrecs, un alcalde diferent cada quinze dies. Al costat de la Barcelona indignada, la Primera República Espanyola seria un oasi de pau i tranquil·litat.