L'espectacle

L'espectacle dels responsables econòmics dels estats occidentals, tant públics com privats, exposat lentament, dia a dia, canvi a canvi, notícia a notícia, resulta ja a hores d'ara, no només increïble, no només grotesc, sinó definitivament groller. Saber que en el retorçat laberint de les inversions financeres hi ha a l'inici bancs que han rebut diners públics i que els mateixos bancs són al final de les ordres de compra de les inversions de risc. I que en paral·lel els governs s'han endeutat de manera escandalosa durant anys i anys sense dir res, confiant en el creixement continu de les economies i per tant de les recaptacions fiscals, i que aquest deute ha estat en mans d'inversors que tenen en els mateixos bancs el seu origen, i que entre aquests bancs s'han comprat i recomprat un seguit d'inversions virtuals, totes a major glòria del tant per cent d'interès, on mai es podia saber on eren els actius ni els passius, ni el diner real ni el volàtil, tot amanit en un joc de borses especulatives (què és, si no, la borsa, que una manera de guanyar capital a força de prendre el pèl a un altre que en perd?), actuant dins el sagrat joc de les regles del capitalisme justicier, que diu que el dret al guany és sagrat, i que pel dret al guany tots progressem, perquè si no tots seríem pobres com una rata, perquè res ens impulsaria a tenir més, tal com es va demostrar en les desgraciades economies comunistes, a bastament en l'economia soviètica. I així és que la nostra societat avança i ha avançat per l'esperit pioner dels empresaris, etc.

Una gran mentida. El capitalisme, ja ho sap tothom, s'està devorant ell mateix, i el cop de gràcia fou l'aparició del neoliberalisme reaganià i thatcherià, que posà tot el joc sobre el dret al guany sense regles estatals, sense protecció socialdemòcrata, sense xarxa jurídica igualitarista. Fa riure, ara, veure com els Estats Units han quedat a mercè de la gent del Tea Party (ja el nom tan lleuger és sospitós d'amagar alguna fosca veritat), els mateixos que proclamen la supremacia de la llibertat total a devorar els altres, i de les pròpies agències que ells, al seu Congrés, van institucionalitzar, per tal d'enfortir tota la seva economia financera enfront qualsevol competència. Totes les exigències de puresa al risc de la inversió se'ls giren ara en contra a causa del pecat d'hibris, expressió grega clàssica que proclama el pecat d'autoenaltiment i supèrbia enfront dels déus. Però els déus, tal com bé sabien els grecs, són implacables, sobretot perquè els déus no són res més que el reflex dels nostres defectes i virtuts. Així que l'ambició de tots, i l'anuència de la majoria estulta, i, evidentment, la rapinya feta durant dos-cents anys sobre la resta del planeta, es gira contra nosaltres de manera irremeiable.

No s'enganyin aquells que esperin remuntar la situació, tornar a l'estat anterior: res torna a ser mai el mateix, tot canvia, qui humilia o exagera, serà humiliat o abandonat. Només una cosa és possible: retornar als valors cordials, o sigui, del cor, i als valors fraterns, o sigui, dels germans. Entre persones, entre països, entre continents, entre tots. Però allò que és possible no és allò que passa. L'espectacle continua, i estem a primera fila. De manera lenta, exasperant, els errors s'acumulen, i ningú posa el fil a l'agulla de la raó i l'ètica, senzillament, perquè ja no és possible. L'espectacle ha de continuar i ningú sap per què; bé, sí, es pot imaginar: l'absoluta covardia del nostre actual estat cultural, i les primíssimes fortaleses dels caràcters, dels lideratges, del saber actual. Però així i tot, costa entendre tanta estultícia, tanta por, tanta ceguesa, tanta falta de, purament, rigor. Què esperen a fulminar, com un raig diví, les estúpides agències de risc?