I si no vull?

“No passarà res que tu no vulguis que passi”, diu en Bernat del Trau a l'Èlia de Cal Pedró. I no passa res, o passa molt, depèn de com t'ho miris. És una escena clau del llibre Primavera, estiu, etcètera, de l'arquitecta i escriptora (sí: escriptora, i de raça, tot i que ella insisteix que una flor no fa estiu) Marta Rojals.

Seria fantàstic que no passés res que no volguéssim que passés. Però la vida avança sense full de ruta. D'una banda, hi ha les desgràcies de catàleg de pòlissa d'assegurances, que arriben tard o d'hora. De l'altra, hi ha tot allò que ens passa malgrat nosaltres mateixos, per culpa de les hormones o de vés a saber què: ens deprimim, ens enamorem, ens agafen unes ganes boges d'assassinar algú, plorem (com l'Èlia i la Joana) amb les coses que fan riure i riem amb les coses que fan plorar... Per més que ens entestem a dominar-lo, el nostre cervell juga amb cartes marcades. I passa el que no voldríem que passés, o el que no havíem planejat. És la gràcia de tot plegat, potser. Però costa d'assumir que no sempre seiem al volant de la pròpia existència. Que a vegades ens toca fer de copilots, i ens hem de limitar a veure-les venir: el pedal del fre ens ha fugit del peu.

Fa més de dues dècades, amb un nòvio que encara conservo, teníem una discussió recurrent: ell deia que el que importa no és tant el que et passa, sinó com reacciones quan et passa el que et passa. Jo defensava que hi ha imprevistos que et superen i que tens dret a no saber com reaccionar. Que tens dret a enfonsar-te en la misèria, fins i tot. En el fons, però, devia estar convençuda que a mi no em passaria mai res que jo no volgués, que aniria escrivint la meva biografia amb la traça de l'arquitecte que projecta una casa. Ara els plànols, ara els fonaments, ara les parets mestres, ara les rajoles hidràuliques. Santa innocència dels vint anys acabats de fer.

Això sí: almenys tenim la sort que podem controlar moments concrets. Si ets dins d'un cotxe amb el Bernat del Trau i no vols que et folli, ets lliure d'evitar-ho. I de penedir-te'n després. I de rescabalar-te'n, o no, molts anys més tard.